Publicitat
Publicitat

"No vull que els nens passin per un desnonament"

Núria Saavedra té dos fills i no pot pagar el lloguer

El malson de Núria Saavedra, de 42 anys i mare de dos fills, va començar fa quatre anys, quan l'empresa on havia treballat tota la vida va tancar i es va quedar a l'atur. Des d'aleshores va anar enllaçant feines temporals, fins que fa tres mesos es va quedar definitivament a l'atur. Ara, sense feina i amb un subsidi de 260 euros -ha esgotat l'atur-, no pot fer front al pagament del lloguer, de 600 euros. "Ja devia tres mesos de lloguer de principis d'any, però després vaig trobar una feina i vaig tornar a pagar. No m'arriben els recursos per pagar més", explica. La família ha rebut un avís i, si no paga, serà desnonada. Fa uns mesos la dona va recórrer a Càritas, on l'estan ajudant a pagar la fiança d'un pis amb un lloguer més baix. "No vull que els nens passin per un desnonament", diu.

La Núria es fa càrrec sola dels seus dos fills, de 12 i 16 anys, des que, fa set anys, es va separar de la seva parella. "Vaig marxar de casa amb els nens i només vaig agafar la seva roba", recorda. El seu exmarit tenia problemes de drogodependència i, tot i estar obligat a ingressar una pensió pels nens, mai l'ha pagada. Ella ha aconseguit diverses ordres d'embargament, però ell sempre se n'ha sortit. Finalment, l'any 2010 es va registrar com a família monoparental.

Tot i els problemes, no s'ha quedat de braços plegats i ha buscat totes les opcions possibles, però no li han donat cap solució. "No hi ha respostes per a res", lamenta. Ha acudit als serveis socials de Barcelona de manera puntual, l'última, per intentar buscar una solució per si era desnonada. "L'assistent social em va dir que no complia els requisits perquè no era una família desestructurada, ni víctima de violència domèstica", assegura. Ha presentat diverses queixes i, fins i tot, ha lliurat una carta al Palau de la Generalitat. Finalment ha aconseguit una altra cita per tramitar la targeta moneder. També s'ha informat sobre l'acord entre l'Ajuntament de Barcelona i diverses entitats bancàries per cedir pisos per emergències socials i va demanar al Patronat de l'Habitatge una ajuda d'emergència per pagar els mesos que devia, però els tràmits duren mesos.

"No tinc cap lloc on anar. Abans veia les famílies desnonades per la televisió i pensava: realment no tenien més opcions? I ara veig que és real", diu Saavedra, que es lamenta de la seva situació. Els seus pares, ja grans, són l'única família que té a Catalunya. Viuen en un pis molt petit i es fan càrrec del seu germà discapacitat, però intenten ajudar-la passant-li 300 euros al mes.

La soledat

"Els últims anys havia anat fent, justa, però bé. Mai a la vida m'havia trobat en aquesta situació", admet. També assegura que se sent "molt sola". "El meu fill petit veu que busco pis i entén algunes coses, com que ja només pot menjar fruita un parell de cops a la setmana o que jo no sopo", explica. La seva filla gran, que estudia 4t d'ESO, sí que se n'adona: fa uns dies a l'escola van fer unes xerrades sobre el batxillerat, però la nena li va dir a la mare que no vol estudiar perquè tampoc podrien pagar una carrera. "Jo li dic que en dos anys poden passar moltes coses. Si no, quin tipus de futur li espera?", lamenta aquesta mare.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 12/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF