Portada 02/05/2015

No oblidaré mai el passat 25 d’abril

3 min

Dissabte 25 d’abril, clareja sobre la ciutat de València, els xiulets del WhatsApp em desperten. Són dels companys de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca que es preparen per acudir al punt de trobada de la marxa verda per l’educació. El punt de trobada, l’Institut on vaig fer el batxillerat a Inca, la meva ciutat natal; ara es diu IES Berenguer d’Anoia (trobador inquer del segle XIV), abans no els posaven nom. Jo no hi compareixeré. El dissabte abans em posaven al capdavant de l’ASM i ja estava previst acudir al 25 d’abril a València, on es commemora (no se celebra) la batalla d’Almansa. Quina mena de gent som que commemoram les derrotes. Només té una explicació: ens recorden el punt de partida de la pèrdua dels nostres drets, de la nostra desaparició, si més no jurídica, de les nostres respectives nacions com a ens integrants, subjectes jurídics de dret públic, dins la Confederació Catalanoaragonesa.

El dia abans, divendres 24, els representants dels grups sobiranistes dels territoris de parla catalana, sí, els d’aquests Països Catalans que tant el Parlament de les Illes Balears com les Corts Valencianes van votar per majoria que no existien, com si es pogués amagar la realitat darrere un acord parlamentari; ens vam trobar i vam explicar als assistents a l’acte organitzat per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD) els nostres desitjos de llibertat, les malifetes a què ens sotmet el govern d’Espanya: espoliació fiscal, atacs a la nostra llengua i als nostres trets d’identitat, recentralització de l’estat i aniquilació de l’autonomia econòmica, sense la qual l’autonomia política només esdevé una pura entelèquia. Jaume Marfany, vicepresident de l’ANC, fa especial esment al dret de decidir dels pobles, puntal de qualsevol sistema democràtic, dels anhels que tenen al Principat per decidir lliurement i democràticament què volen ser, quin volen que sigui el seu futur. De la mateixa manera que els territoris d’altres estats democràtics han pogut fer, i que és l’única vàlida: votant.

Us he de reconèixer que jo ho vaig tenir fàcil. A la resta d’Espanya ja se’ns coneix com la comunitat del 15%, el dèficit de la nostra balança fiscal cada vegada és més conegut allà on vagis. Ara bé, allò que em fou més difícil explicar foren les malmenades a què ens sotmet el nostre propi govern autonòmic. Fins i tot al País Valencià, més avesats a aquestes pràctiques, per més antigues i pregones, els costà entendre la lluita del nostre govern provincial contra la llengua i el col·lectiu docent. Els vaig explicar que les camisetes (o samarretes) verdes s’han convertit en la bandera de la nostra reivindicació com a poble, no només pel que fa a les reivindicacions dels docents i de tot el sistema educatiu. Són el nostre orgull com a país, la manera de plantar cara a un mal govern, a un govern cec i mut. Un govern tancat dins una bombolla de vidre, que passa de les preocupacions socials i econòmiques del nostre país. Un govern que no mira el poble a la cara, sinó que li dóna l’esquena.

Antoni Infante, coordinador de la PDaD PV, féu un discurs molt reivindicatiu, expressant la doctrina del dret a decidir, des d’un vessant molt social i a la vegada jurídic. Vinculant el dret a decidir amb les millores socials dels més desfavorits i el blindatge de l’estat de benestar.

L’endemà, dissabte, davant la tomba del poeta Ausiàs March, les tres entitats sobiranistes refermàrem el nostre compromís d’establir una major relació i compartir idees i actuacions. Respectant les peculiaritats de cada territori històric, i sobretot atenyent les qüestions relacionades amb la llengua i cultura que compartim, sense deixar de banda futures convergències de caire més polític.

A mesura que anaven passant les hores de dissabte 25 d’abril, no us puc negar que el meu cap i el meu cor estàvem molt pendents del que succeïa a Mallorca; ara bé, també us he de reconèixer que l’experiència de participar en la manifestació pel Dret a Decidir del País Valencià fou molt colpidora. Com diem a Mallorca, “cada terra fa sa guerra” i el renou eixordador de les mascletades valencianes fan tremolar els de fora país.

No vaig poder assistir a la concentració de la Diada per la Llengua i l’Autogovern a Palma. No vaig poder veure una vegada més la plaça Major plena de gom a gom. Però no dubteu que el meu cor hi era ben present. Va ser un èxit rodó, tot i que els mitjans habituals se’n feren poc ressò. Però ja ho sabem: encara no som un país normal.

stats