El Nil i les muntanyes de la Lluna

El mural de l’Hotel Speke, a Kampala, que representa l’explorador John Speke arribant a les fonts del Nil, em va ambientar de ple en l’Àfrica mítica. És el que té de bo Uganda, que en poques hores passes de les tombes Kasubi, on hi ha enterrats els reis ancestrals, a les fonts del Nil. Els exploradors, però, van trigar molt més temps a treure l’entrellat d’aquesta terra de turons verds que va enamorar Hemingway.

El lloc precís del naixement del Nil va ser un misteri durant segles. El geògraf grec Ptolomeu va escriure al segle II, fiant-se del relat d’un mercader, que naixia a les muntanyes de la Lluna, al cor d’Àfrica, però van haver de passar molts anys abans no es pogués demostrar.

El gran moment va arribar al segle XIX, quan els exploradors de la Royal Geographic Society (RGS), fundada a Londres el 1830, es van llançar a omplir els espais en blanc del mapa d’Àfrica. El culte Richard Burton, que s’havia format a Oxford i parlava 29 llengües, sortia amb avantatge, però va ser el secundari Speke el que es va endur la glòria.

Burton i Speke van buscar plegats les fonts del Nil al llac Tanganika el 1858, però sense èxit. A la tornada de l’expedició, amb Burton malalt, Speke es va desviar cap al llac Victòria, on va tenir la intuïció que podia ser l’origen del Nil. En una nova expedició, ja sense Burton, el 1862 Speke va arribar a les Ripon Falls, on desaigua el llac Victòria, i va enviar un telegrama famós: “ The Nile is settled ”. Burton, enfurismat, va negar que aquell fos l’origen del Nil i va desafiar Speke a un debat que s’havia de celebrar a Bath el 16 de setembre del 1864. El dia abans, però, Speke va morir quan se li va disparar l’escopeta de caça. La hipòtesi més estesa és que es va suïcidar per por escènica.

Anar avui a les fonts del Nil resulta molt més fàcil. N’hi ha prou de pujar a un matatu (minibús) que vagi a Jinja. La carretera és bona i el llac Victòria no triga a mostrar-se per recordar que un 25% d’Uganda és aigua.

Un cop a Jinja, però, em sap greu comprovar que les mítiques Ripon Falls estan desfigurades per una presa. Un cartell i un obelisc pregonen que allà neix el Nil, però al lloc li falta encant. No és fins uns quilòmetres més endavant, quan les cascades Murchison s’estavellen sobre el llac Albert, que el Nil ofereix la imatge de poder que espera el viatger.

Les aigües del riu, amb un cabal de 300 metres cúbics per segon, es precipiten per una gorja de sis metres d’ample i per un desnivell de 43 metres, enmig d’un gran núvol de vapor i d’un soroll eixordador. És la grandiositat de la natura, un dels grans espectacles de la meravellosa Àfrica.

Va ser Samuel Baker qui el 1864 va descobrir les Murchison i les va batejar amb el nom del president de la RGS. Baker era un explorador original, ja que viatjava amb la dona, Florence, una exesclava que ell va alliberar a Bulgària.

La lliçó de tot plegat és que al final, en certa manera, Ptolomeu tenia raó quan esmentava les muntanyes de la Lluna com a origen del riu. Aquestes, anomenades Ruwenzori, són al cap i a la fi les que alimenten el llac Albert, que aporta molta aigua al cabal del Nil.

La boira va ser durant anys l’aliada d’aquestes muntanyes que s’aixequen entre Uganda i el Congo. Baker, tot i que hi va passar a prop, no les va poder veure. Va ser un altre explorador, Henry Stanley, qui el 1888 va escriure que per fi havia vist els pics nevats.

Moure’s per l’Àfrica resulta avui, evidentment, molt més fàcil. De les gairebé inaccessibles muntanyes de la Lluna hem passat als turistes que hi fan trekking mirant de tocar el cel amb les mans. El cel d’Uganda és, esclar, el cel meravellós d’Àfrica.