OPINIÓ

Ni tan sols les abelles estan contentes

La distinció entre l'esfera pública i la privada ha donat lloc a la construcció d'un subterfugi, un pretext que serveix als interessos d'aquells sistemes d'idees que majors avantatges treuen del manteniment d'aquesta diferenciació.

Com succeeix amb les reaccions físiques –com si d'un rebot es tractés– s’ha produït en el nostre entorn una separació exagerada i artificiosa de l'àmbit públic i el privat, originada, en part amb raó, pel rebuig que els totalitarismes han provocat en les societats civils occidentals per les manifestes injustícies que han creat, pròpies d'un Leviatan que esclafa l'individu. Hem construït un mur imaginari per delimitar l'espai que hem de protegir de la interferència de l'Estat i, per extensió, de les institucions públiques: l'àmbit privat. D'aquesta manera, subtilment ens hem deixat persuadir i convèncer per la idea que les finalitats públiques representen un obstacle per a les finalitats privades.

Molts autors al llarg dels segles han dedicat un bon grapat d'obres a analitzar les relacions entre finalitats públiques i privades i les conseqüències que aquestes relacions tenen per a la vida social, però voldria destacar-ne una, potser no tan coneguda, titulada 'La faula de les abelles' de Bernard Mandeville (1670-1733), un metge holandès que visqué a Londres entre el darrer decenni del segle XVII i el primer quart del segle XVIII. La publicació d'aquesta obra per primer cop a Londres el 1705 (i les successives edicions fins a 1729) suscità un gran escàndol i alhora va obtenir un gran èxit perquè aconseguí agitar les consciències benpensants de l'època.

A través de la creació d'una imatgeria abellenca, Mandeville ens deixà una impactant interpretació de l'individualisme en clau al·legòrica i filosòfica que ens ajuda a qüestionar-nos les concepcions de la societat moderna. Les dues formes oposades de la vida social estan representades, d'una banda, per una societat petita, frugal i pacífica i, de l'altra, per una societat populosa, comercial i militar.

Segons Mandeville, perquè el procés de formació d'una societat es completi és necessari un ferment que converteix la simple suma d'individus en una col·lectivitat; aquest llevat no és altra cosa que l'intercanvi comercial, el qual està a l'origen de les societats grans i pròsperes. En aquestes no hi ha coincidència total i directa entre bé privat i bé públic; no s'exigeix que les mateixes regles siguin vàlides per a l'àmbit públic i el privat. D'aquí la fórmula "vicis privats, beneficis públics": una societat gran (quantitativament parlant), a fi de prosperar, permet i fins i tot requereix comportaments i motivacions individuals moralment reprovables.

L'ideal moral dels benpensants només seria realitzable en les societats petites i frugals (sense comerç i sense moneda), pacífiques i igualitàries, a les quals és aplicable la fórmula antitètica: "virtuts privades, públics beneficis", a condició que, per poder viure en l''edat d'or', els individus estiguin disposats a viure d'aglans.

Això no obstant, com hem pogut comprovar en el transcurs de la història, aquesta fórmula no ha funcionat sempre, ni tan sols per a les societats més petites (sense necessitat de remuntar-nos al mite del 'bon salvatge' o el del 'paradís', del qual, per cert, ens feren –o ens férem?– fora ben aviat). De fet, trobem tot tipus d'exemples de petites comunitats que pateixen rivalitats, enveges i traïcions. De tots aquests mals, i d'altres encara, no se'n salven ni les famílies ni els convents de religiosos i religioses ni les tribus, com tampoc se n'escaparen les ciutats estat medievals ni experiments com els falansteris; ni tan sols els individus –'amos i senyors' de nosaltres mateixos mentre conservem les facultats mentals–, ja que no sempre som coherents amb la forma de pensar que professem.

És a dir: un lector superficial de la faula de Mandeville es podria quedar amb la idea que hem de viure en societats petites i senzilles si volem aconseguir de veritat el paradís a la terra, oblidant-se així de l'altra part de la imatge que l'autor dibuixa –la qual, per cert, resulta ser la més interessant–: la no coincidència entre el bé públic i el privat de les grans societats no té relació amb el nivell de moralitat dels seus membres, sinó amb el nivell de complexitat inherent a aquesta, atès que els factors que configuren els sistemes complexos són difícils de combinar harmònicament. Traslladada a l'actualitat, la faula ens posa enfront d'una paradoxa: en les societats grans d'avui no resulta tan difícil d'aconseguir una amalgama superficialment uniforme de comportaments i de tendències de pensament, gràcies a la rapidíssima difusió de patrons culturals que permeten les noves tecnologies.

A un pagès imaginari que només tingués dues plantetes, una de blat i una de zitzània, li seria fàcil arrabassar la segona, però la nostra situació es pareix a aquella més real d'un pagès que ha de cuidar d'un camp sencer: no hi ha una forma senzilla de separar el blat de la zitzània. És més, encara que avui dia som capaços de desfer-nos de les males herbes fumigant amb una avioneta el camp pertot arreu (la solució tecnològica fàcil), potser, aquesta no sigui la millor solució a llarg termini. Segurament la nostra renovada consciència ecologista ens farà veure que val més un camp com aquells d'un temps, on es mesclaven tota casta de blats, de flors, d'insectes (d'abelles, per descomptat!) i, per què no, de males herbes, que una homogeneïtat aconseguida amb la força del pensament únic.

Les solucions fàcils són una temptació i la perfecció que ens prometen és una temptació en si mateixa; senzillament no existeix: estem abocats a la complexitat perquè som multitud els que poblem el rusc (gairebé 7.400 milions!). La gestió de la complexitat ens du a solucions a mitges, precàries, revisables i tan fràgils com la naturalesa dels elements que la componen. La capacitat d'autocorrecció és, potser, la regla de conducta individual i col·lectiva que dirigeix vers la concòrdia (encara que sigui per convinença) entre els interessos dels grups i els dels individus que formem part de la societat.

EDICIÓ PAPER 10/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF