LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (40)

Montserrat a l’australiana

Austràlia, la terra dels Cocodril Dundee

Cocodril Dundee existeix. I no només n’hi ha un, n’hi ha uns quants. De fet, ho són tots els que viuen a la regió central d’Austràlia, el que s’anomena el Territori del Nord. La majoria d’australians viuen a la costa est, que és la més poblada i la més civilitzada. A la resta del país hi viu molt poca gent i, per dir-ho d’alguna manera, són més autèntics.

El nostre viatge comença a la punta més al nord del continent, a la ciutat de Darwin. Llogues un cotxe, et concentres per conduir per l’esquerra i tires avall per l’Stuart Highway, una carretera de 2.685 quilòmetres. Primer travesses el Parc Nacional del Kakadú. Boscos, rius, termiters gegants i molts cocodrils que no fan escarafalls a la carn humana, o sigui que has de vigilar per on et mous.

A mesura que vas tirant quilòmetres avall, el paisatge canvia. Cada vegada és menys verd i més vermell, fins que entres de ple en el desert de Tanami. Sembla ben bé que travessis Mart. La terra té tant de ferro que agafa un color vermell molt intens. La carretera és recta però condueixes a poc a poc perquè els cartells t’adverteixen que en qualsevol moment apareixerà un cangur, un cocodril, un coala, un pelicà o un uombat, que és un animal entre senglar i ós molt simpàtic i injustament desconegut.

Les distàncies entre pobles i granges són tan grans que el metge de la zona es mou en avioneta. En els pobles atrotinats que trobes pel camí sempre hi ha un pub que és el centre de la vida social. Entrar-hi és com fer d’extra a la pel·lícula Cocodril Dundee. Els autòctons porten permanentment el barret calat i el matxet a la cintura. No hi vulguis tenir conversa, és impossible entendre’ls malgrat que suposadament parlen anglès. Pel que fa a la cuina, una de les especialitats és justament el cocodril. Fregit és força bo. Té textura de pollastre però el gust és de peix.

Finalment, uns quants dies més tard, arribes al teu destí: l’Uluru, més conegut internacionalment com a Ayers Rock. És la muntanya sagrada dels aborígens, com Montserrat ho és per a nosaltres, però a diferència de les punxes que té la nostra aquella és absolutament arrodonida. Sembla ben bé un bony sorgit de la terra. Per la seva forma, pel seu color vermell i perquè és enmig d’una gran planura, va cridar l’atenció dels aborígens ja fa 20.000 anys, i avui dia continua sent un dels símbols d’Austràlia. Contemplar la posta de sol a Ayers Rock és tota una tradició per als australians i ho tenen molt ben muntat per fer-ho. Hi ha uns aparcaments a certa distància on la gent va aparcant, i s’acomoden dins del cotxe o fora o a sobre del capó. Hi ha centenars de places, però la casualitat va voler que anéssim a aparcar just al costat d’un cotxe amb una parella de Ripoll. Ens vam fer amics i encara ho som ara. Junts vam admirar un espectacle natural únic. És realment bonic. A mesura que el sol cau a la teva esquena, la muntanya va canviant de color; de vermell intens a rosa cada cop més pàl·lid fins que fa ben bé la sensació que la roca s’apaga.

Per fer l’experiència més reeixida, de tant en tant passa un camionet que et ven una copa de xampany ben fresc. Una tonteria, si vols, però que ajuda a fer que el moment sigui més especial.

I jo em pregunto: com és que encara no se li ha acudit a ningú fer un mirador semblant per veure la posta de sol a Montserrat? La nostra muntanya sagrada és tan o més espectacular que l’Uluru. De posta de sol també en tenim, i de cava tant com en vulguis. Els turistes que visiten Montserrat podrien acabar el dia així, admirant aquest perfil serrat que també és únic al món. Aquí deixo la idea.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF