Microcosmos

El geògraf Pierre Deffontaines, que va ser molts anys director de l’Institut Francès de Barcelona, solia dir que, des del punt de vista geogràfic, Espanya era com un microcosmos, i que dins d’Espanya ho era Catalunya. El llibre de Miquel Puig, La sortida del laberint, em convenç que aquesta semblança s’estén a l’àmbit econòmic. És per aquestes raons objectives -la subjectiva la deixo per al final- que em resulta difícil pensar un projecte per a Catalunya que no ho sigui també per a tot Espanya.

A la base del projecte econòmic hi posaria la justícia, fent que tothom veiés que les lleis hi són per a tots i que, per tant, cal complir-les. No hi ha economia ni societat que durin si no estan presidides per aquest principi. Després l’educació, concedint-li de veritat la importància que mereix; la de veritat, no només l’ensinistrament per al treball ni la fabricació de ciutadans obedients, sinó d’esperits lliures i de gent ben educada. A continuació hi hauria el foment de la competència, en dues dimensions: premiar el mèrit individual des de l’inici, no pas un cop acreditada l’obediència a aquest o aquell clan, i avaluar l’administració per la seva capacitat d’ajudar les empreses en comptes de mortificar-les.

Finalment, transparència en les grans decisions públiques, i especialment pel que fa la contractació. Mirant a banda i banda, crec que aquests són, si ens limitem a l’àmbit econòmic, els grans obstacles que ens separen del país que ens agradaria.

Són presents a Catalunya? Ningú ho negarà. És per culpa de Madrid? No ho crec: l’actitud del govern central pot haver exasperat els ciutadans d’aquí, però res impedia progressar, si més no modestament, en les direccions abans apuntades.

¿Un estat català independent ajudaria a accelerar les coses? ¿Podem partir del supòsit que estaria més ben governat que avui? No veig garanties d’això per enlloc: a Madrid hi ha hagut governs millors i pitjors, i aquí, passats els dos anys de transició del president Tarradellas, portem trenta-quatre anys en què també hi ha hagut de tot. Un microcosmos, amb altres protagonistes, amb formes i estils diferents, però igual, en el fons, a l’altre.

Aquestes raons per no mirar la independència amb simpatia parteixen d’un lloc que altres poden molt bé qualificar de prejudici: no he renunciat a la visió de regions -o nacions- d’Espanya posant en comú el que els fa ser diferents.

Un somni, diran. Un altre somni.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF