OPINIÓ
Portada 01/07/2015

Més Groucho, si us plau!

3 min

Més que un somni, que deia aquell, la vida s'assembla a un miratge: perseguim il·lusions per distreure'ns de les fatigues de cada dia i també per mantenir-nos a cobro d'allò que menys ens agrada. La majoria de vegades ens distanciem de la realitat de manera inconscient gràcies a la ignorància, però, paradoxalment, també ho fem per una sobreabundància informativa que acaba per col·lapsar la solitària neurona que dóna voltes dins el buit del crani.

De petits gairebé tots vàrem percebre un cert desconcert enfront d'una realitat fins aleshores desconeguda que ens va fer experimentar un sentiment de por davant la possibilitat que les coses estiguessin més tenyides de mentida que de veritat.

Un dels aprenentatges més durs a què ens hem enfrontat de joves és a conviure amb la mentida: la falsificació és fruit d'un procés mil·lenari de transmissió cultural d'idees, de pensaments que ens inculquen des del bressol per ensenyar-nos a (1) construir-nos un ego, (2) aferrar-nos a les coses i (3) formar part d'un grup.

La nostra 'forma mentis' és el resultat d'una complexa combinació dels incomptables missatges, moltes vegades contradictoris, que ens transmet la cultura. És tan profund l'efecte que l'educació i sobretot el llenguatge crea en nosaltres que la majoria dels adults necessitem molts d'anys de bones lectures i de vertaders mestres per desaprendre i desfer-nos dels invisibles però fortíssims lligams a què ens sotmeten els processos de socialització –integradors, en principi, però que també poden resultar alienants per la lluita constant que ens imposen per "ser-hi", per "aparèixer", per no quedar fora de la foto.

Així i tot, la major part de nosaltres no ens convertim ni en eremites ni en 'superhomes' que estan més enllà del bé i del mal, sinó que perseguim amb les nostres precàries intuïcions un sentit i una direcció per moure'ns ran de la terra, ja que en el cim de l'Olimp des del qual voldríem destronar les divinitats per a asseure’ns-hi nosaltres, manca l'oxigen per als mortals.

D'aquesta manera, baixem de la muntanya, retornem a la ciutat i cerquem els nostres congèneres als indrets on es reuneixen per sentir-nos iguals als membres d'un 'cercle' que, per definició, sempre és exclusiu: no hi ha res que ens uneixi tant com marcar diferències amb els altres. I és així que acabem per entrar a formar part d'un club.

N'hi ha per triar: el 'Club dels ingenus o de les ànimes càndides'; el 'Club dels impostors o fabricants de mentides'; el 'Club dels benpensants o dels conformistes'; el magnífic 'Club dels negocis rars' (de l'obra homònima de G. K. Chesterton) i qui sap quants d'altres més. El club ens reafirma: ens aplaudim els uns als altres i ens donem copets a l'espatlla (quan no són ganivetades a l'esquena), ens diem com som de bons i com de dolents els altres. El grup originari té una gran força i sol perdurar fins i tot quan alguns membres acaben per opinar que els companys no eren tan bons i, com si d'un procés de divisió cel·lular es tractés, se'n separen.

En l'àmbit de la política i de l'economia trobem el mateix: les elits o persones vertaderament influents s'organitzen també en societats com ara el 'Club Bildelberg', el 'G-8', el 'G-20', el 'Fòrum de Davos'. Per no parlar dels 'lobbies', de les corporacions professionals i societats de tota mena que existeixen en tots els àmbits: la cultura, la religió, l'esport, l'entreteniment, etc.

Hom no sol triar conscientment el club al qual pertànyer: la major part de vegades són les circumstàncies de la vida les que decideixen per nosaltres i, quan ens adonem d'on ens hem ficat, per dir-ho en paraules de Groucho Marx, no en quedem gaire satisfets –sobretot si conservem una mica d'honestedat intel·lectual– perquè, en realitat, una persona com cal "no voldria mai entrar a formar part d’un club que l'acceptés com a membre".

stats