CABARET POP

Marta Sánchez, lletra a lletra

La cantant es converteix en la nova musa de la dreta fent una lletra per a l’himne espanyol

Marta Sánchez (01) ha donat tant de si per a les freak news de la història d’Espanya que mai li estarem prou agraïts. Tot i tenir enormes dots per a la interpretació musical i ser un sex symbol real -no una imitació d’aquestes que les discogràfiques fabriquen a cop de bisturí-, mai ha aconseguit una carrera pop netament exitosa. Amb 51 anys i més de 10 milions de còpies venudes, la madrilenya té tantes còpies venudes com vespers encesos i ridículs comesos.

El darrer és la composició d’una lletra per a la cançó que, des del punt de vista legal, representa tots els espanyols. Conegut com la Marxa reial o Marcha granadera, és un himne instrumental que l’artista va voler completar amb un text entre infantil i oníric que permetés als patriotes com ella poder cantar quan sona aquest llegat de Franco, el dictador que el va imposar per sobre de l’ Himne de Riego, que la democràtica Segona República havia fet oficial.

L’artista devia pensar que la cançó portava des del 1770 sense lletra perquè no l’havia conegut a ella i es va posar a escriure. Poc després -massa poc, diria- aprofitava un concert de greatest hits per a la première. Després de dos dies de xou mediàtic i cibernètic, l’únic que ha passat és que la cançó s’ha convertit en una paròdia i ella en la nova icona artística de la dreta espanyola, en substitució de Norma Duval (03) i Lina Morgan (04). A banda de per ocupar el centredreta, el PP i Ciutadans es barallen ara també per ocupar la presidència del club de fans de Sánchez. De musa homoeròtica a musa nacionalcatòlica, un viatge ideològic que em genera més tensió emocional que imaginar Massiel convertida al budisme.

Per a l’himne, Sánchez havia previst versos com: “ Vuelvo a casa, a mi amada tierra, / la que vio nacer un corazón aquí ”. Dues línies que constaten que ha tornat -sí, havia marxat...- i que el seu cor va néixer “ aquí ”, com ella. Això tan habitual que el teu cor neixi al mateix lloc que tu crec que en el seu cas vol reivindicar que és trasplantada però que l’òrgan - no drama - també és espanyol. És a dir, que Marta és, coronàriament, km 0. Ja saben que la parapsicòloga Mariló Montero va dir que amb els trasplantaments d’òrgans potser et podien posar una ànima d’altri dintre. Imagina’t si, a sobre, et fan plurinacional interior...

També apunta el seu poema : “ Hoy te canto, para decirte cuanto orgullo hay en mi, / por eso resistí ”. A què va resistir? A la crisi? A l’1-O? ¿O potser es refereix a Pasión de gavilanes? No ho concreta. Continua dient: “ Crece mi amor cada vez que me voy / pero no olvides que sin ti no sé vivir ”. Això implica que el seu amor minva quan torna, no? Perquè si no hauria explotat d’amor, no? ¿Pot ser que la referència a quan ella marxa d’Espanya hi sigui per homenatjar la fuga de cervells? No, oi? Mare meva...

Un cor d’“aquí” i de leds

Tot seguit afegeix: “ Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón / y no pido perdón ”. Reprèn ara la història del seu malaguanyat cor, del qual afegeix que és elèctric i fa llumetes. Però lluny de sentir-se incòmoda per ser un cíborg, ella treu pit i diu que no es pensa disculpar, com tampoc ho ha fet per abusar tant de la rima consonant. Després, el seu text també mostra un agraïment monoteista pel fet que la seva mare trenqués aigües en territori espanyol: “ Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí ”. ¿Era filla de diplomàtics? ¿No considereu més d’agrair néixer amb un bon metabolisme que no la geolocalització del part? També diu que vol “ llenar cada rincón con tus [els d’Espanya] rayos de sol ”. ¿És l’únic que troba exportable a banda d’ella mateixa? Oda a les energies renovables? Enigma...

Per acabar, reclama que vol ser enterrada en territori espanyol, però una vegada més no concreta. Potser s’ho reserva per a alguna exclusiva a l’ ¡Hola! : “ Si algún día no puedo volver / guárdame un sitio para descansar al fin”. Per què tem no tornar? Viatja amb Vueling? ¿Amb “guárdame un sitio” està demanant un panteó a l’Estat? I, sobretot, amb això de descansar “al fin”, què vol dir? A Finisterre?

Inés Arrimadas diu que Sánchez ha sigut “valenta” de posar una lletra a l’himne i la va ubicar dins d’un “sentiment d’orgull espanyol, civil i modern”. Això de “modern” no deu ser per la referència a Déu de la lletra en un estat aconfessional, no? Però Arrimadas no era Proficiency en Constitució? Quina vergonya fer aquest error. Deu estar irritadíssima.

El líder del PP espanyol al Parlament Europeu, Esteban González Pons (02), li va explicar a Susanna Griso que volia que Marta Sánchez cantés en la final de la Copa del Rei. Un tema altament europeu que l’eurodiputat va rematar dient que als que viuen fora -¿ho deia per Puigdemont o Anna Gabriel?- el “ na na na ” no els “ llega al corazón ” i que aplaudia que es posés lletra a l’himne. A Brussel·les no es parla d’altra cosa.

Vaig pensar que Marta Sánchez havia tocat sostre quan, abans d’actuar a la Guerra del Golf, va dir per la tele a les mares dels soldats: “ Aquí no se está tan mal”. Esclar que no: Tormenta del Desierto Resort. Em va corprendre novament quan va criticar una manifestació de funcionaris dient “ la crisis no se arregla jodiendo al prójimo, sino trabajando ”. També em va colpir quan va contestar “ Yo de política en las fiestas ‘fashion’ no hablo” a una pregunta sobre la roja. Finalment, em va desbordar en assegurar que Madonna (05) la copiava. D’aquí poc reescriurà El Quixot i aconseguirà substituir Donald Trump com a president dels EUA, càrrec des del qual agermanarà les dues Corees i aturarà el canvi climàtic. Vostès, llavors, veuran que la lletra que ha fet per a l’himne no l’hem entès per culpa nostra, perquè no donem la talla. Ni com a Homo sapiens, ni com a espanyols...

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF