NINGÚ ES DEVIA IMAGINAR que Rouco Varela deixaria el seu llarguíssim regnat sobre l’Església espanyola sense fer una sortida més del test que li correspon. És clar que cadascú ha de tenir llibertat per opinar sobre el que vol, però quan aquest subjecte és el màxim representant d’un col·lectiu, és mala cosa que fiqui el nas o la llengua en el territori d’altres. Rouco sempre ha volgut fer política: que si l’educació a Espanya havia de ser d’una manera o d’una altra; que si el divorci; que si els matrimonis entre persones del mateix sexe; que si la llei d’avortament; que si l’Estat es trenca, com va recordar una vegada més ahir... I així podríem continuar allargant la nòmina de temes d’Estat en els quals el president de la Conferència Episcopal ha volgut tenir tallada. Fins i tot, anant a la realitat més propera, que el bisbe de Mallorca telefonàs a la monja Teresa Forcades perquè no s’acostàs a l’illa, pot semblar una estretègia típica de Rouco Varela. Certament, l’Església i els seus representants han de poder opinar i intentar influir sobre els seus seguidors en els temes que no comparteixen i no poden compartir. Però d’aquí a entrar en l’àmbit de la política, de la legislació o de l’educació, per citar-ne només alguns, hi ha un abisme i, entremig, el que hi ha o, millor dit, hi hauria d’haver, és una frontera infranquejable. L’Estat és laic, li agradi o no a l’Església espanyola. El mal aquí és que els governants espanyols mai no han sabut mantenir Rouco ni els seus a l’altre costat de la retxa. Els d’esquerres, perquè el consentien a vegades i l’ignoraven d’altres. I els de dretes, perquè no només li han permès tota mena d’ingerències, l’han deixat governar en certs temes i l’han utilitzat quan els ha convingut.
