Encara que hagin passat dies, em resisteixo a no comentar la intervenció de Florentino Pérez a la comissió parlamentària sobre l’hospital de Son Espases. Convenen unes dades prèvies, més que sabudes i gens mal intencionades: el senyor Pérez és el president d’ACS, un ‘holding’ d’empreses “referència mundial en les activitats de construcció i serveis”, segons diu la pàgina web corporativa; a l’accionariat del grup hi ha alguns il·lustres empresaris mallorquins, i entre les empreses participades hi ha la responsable del projecte Castor, famós per fer tremolar les terres de Tarragona i per l’escandalosa indemnització que pot rebre per abandonar el fracassat projecte, la qual pagarem amb el rebut del llum. A Mallorca, una de les empreses de l’entramat –Dragados– va guanyar l’adjudicació per construir el nou hospital públic, això és precisament el que estudia la comissió parlamentària i el motiu de la compareixença.
La presència del senyor Pérez al Parlament va ésser telemàtica, és a dir a través de videoconferència. I, a fe de Déu, va ésser sucosa; diria que es va convertir en una classe magistral sobre la condició humana i la seva existència miserable. El senyor Pérez anava fort: va suspendre ses senyories per “l’escassa consistència” de les preguntes que li feren. Un podria pensar que en circumstàncies normals s’hauria d’haver alegrat, de la mateixa manera que a l’examinand l’alegra un examen fàcil; però no, sembla que ell anava per matrícula d’honor i els va fer el retret. No em vull posar transcendent, però realment a qui correspon examinar els membres del Parlament després de cada legislatura és als ciutadans de Balears. No s’hauria d’amoïnar, el famós compareixent, per la seva reputació, perquè, a dir ver, va treure qualificació d’excel·lent, va estar galàctic: no pel que va respondre, sinó pel que va deixar i fer entendre.
Per la pantalla de vinil, l’eminent ponent, des del seu cel de Mercuri particular, ens va il·lustrar sobre la distància sideral que hi ha entre el president del banc i el director d’una sucursal bancària. La seva falsa modèstia no li va permetre directament expressar que era la mateixa que hi havia entre ell i qui li feia preguntes, cridar-lo per a una cosa tan concreta és com trucar al president del banc davant d'un assumpte que afecta “una sucursal”, de la qual ni tan sols “no coneix el nom de les persones que se n’ocupen”. Un assumpte de mil milions d’euros, un hospital públic, és una més dels “milers d'obres” del seu grup. “Tinc la mateixa sensació que si els del metro de Sidney, Nova York, Otawa... em cridessin per preguntar”, va dir sense embuts. Definitivament, l’aritmètica que comença a partir dels sis ceros, per descomptat a la dreta, no està feta per a la gent que compta amb el dits.
Queda clar que el senyor Florentino no és que tingui res en particular en contra de Mallorca o els mallorquins, simplement no posa cara als negocis, ni té cap necessitat de distingir entre un executiu d’una empresa i un parlamentari, ambdós estan per sota del seu món. Una mentalitat bastant curiosa, si es té en compte que la seva empresa viu molt especialment dels diners públics. És tan sols una qüestió cosmogònica, que va més enllà de la naturalesa de les coses, que pertany al cel de Mercuri, on habiten només els escollits. No és que no els interessin el doblers; ben el contrari, en tenen tants que es creuen que són el poder i, en conseqüència, no veuen cap raó per haver de donar explicacions.
El president del “banc”, una “sucursal” del qual està sota investigació parlamentària, pensa que “ningú m'ha donat cap motiu sòlid per justificar que jo sigui aquí. Ningú ha parlat de mi en aquesta comissió". Efectivament, a la comissió l’únic que va parlar d’ell va ésser ell mateix: “Jo em sento ofès... si m'han volgut veure perquè sóc conegut". S’equivoca, el que volien era que contés el que sabia sobre el tema –cosa que no va fer–, no que donés un espectacle –que sí que va donar–. Ens va il·lustrar perfectament de com és i pensa aquesta minoria que posseeix la majoria de la riquesa del món i que s’ha enriquit encara més durant la crisi que fa patir la resta de mortals. El poder únicament respon al poder i els parlaments sembla, en aquests moments, que hi ha qui considera no estan en aquest circuit. Això és el que convé restituir, si no volem acabar tots a l’infern de Dante.
