Misc 14/08/2015

L’estiu que Picasso es va convertir en Picasso

L’intent d’exportació de Jaime Botín d’un oli del període de Gósol torna a l’actualitat un moment cabdal de la trajectòria de l’artista

Antoni Ribas Tur
6 min
L’estiu que Picasso es va convertir en Picasso

BarcelonaLes onze setmanes que Pablo Picasso va passar a Gósol entre el maig i l’agost del 1906, acompanyat de Fernande Olivier, constitueixen un període cabdal en la seva trajectòria: va ser aleshores quan va fer el salt a la modernitat. Aquella tardor, ja a París, va fer els primers esbossos de Les senyoretes d’Avinyó. Aquests 80 dies han tornat a l’actualitat no perquè just avui es compleixi l’aniversari del retorn de la parella a París -passant per Bellver de Cerdanya, Puigcerdà i Ais de Provença-, sinó per una travessia de caràcter molt diferent: Cap de dona jove, un oli que Picasso va realitzar a París la tardor del 1906, propietat del banquer Jaime Botín i fruit de l’experimentació en què Picasso es va abocar a Gósol, va ingressar al Museu Reina Sofia fa pocs dies envoltat de fortes mesures de seguretat. Els agents de duanes francesos l’havien decomissat el 31 de juliol per recomanació de la Guàrdia Civil en un vaixell amarrat en un port de Còrsega. Un informe encarregat pel ministeri de Cultura va ratificar que Cap de dona jove és una obra excepcional del “període de Gósol” -cap dels 20 olis gosolans de Picasso és en un museu espanyol- i es van oposar que pogués sortir del país, tal com havia sol·licitat Christie’s el 2012 en nom del banquer, que la volia vendre.

La intenció de la casa de subhastes era traslladar la pintura a Londres: a la capital britànica hi ha més col·leccionistes prou solvents per adquirir una pintura valorada en 26,2 milions d’euros que a Espanya, i les subhastes que s’hi celebren atreuen col·leccionistes d’arreu del món. L’Audiència Nacional va sentenciar al maig que la pintura és inexportable i, segons com es resolgui la investigació, podria ser que el banquer en perdés la titularitat en favor de l’Estat. Botín sosté que l’obra no és espanyola perquè no va ser realitzada a l’Estat, perquè la tenia en un iot de bandera britànica amarrat al port de València i perquè pertany a una societat panamenya, Euroshipping Charter Company Ltd, de la qual ell és el principal accionista.

Un viatge difícil però apassionant

“Gósol representa per a Picasso un viatge interior i un paisatge humà”, diu la filòsofa i professora de la UAB Jèssica Jaques, l’autora d’una important monografia sobre aquest moment, Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad. L’arribada de la parella al poble no va ser fàcil: hi van anar “a lloms d’una mula, prenent viaranys vorejats, per una banda, per una paret vertical on un s’esgarrapava els genolls i les mans, mentre que per l’altra banda un abisme molt profund m’obligava a tancar els ulls per evitar el vertigen”, va escriure Fernande Olivier a les seves memòries. Tot i les dificultats, l’estada va ser memorable, tant en el terreny artístic com en el personal: “Gósol va resultar ser una meravella. Allí a les altures, enmig d’un aire d’una puresa increïble, per damunt els núvols, envoltats dels seus amables habitants, hospitalaris, desinteressats, gairebé tots ells contrabandistes, vam trobar el que potser és la felicitat”.

Tot i que l’estada va ser molt fructífera, Picasso va donar una visió més crítica del lloc en una carta que va escriure al poeta Guillaume Apollinaire el 21 de juny: “Fins ahir feia un fred gairebé intolerable. [...] A més plovia tota l’estona, i li prego que em cregui quan li dic que la pluja aquí no és de les coses més comunes. Quan plou, el poble s’inunda i li asseguro que persones més valentes que jo s’intimidarien pel soroll dels raigs en aquestes muntanyes enormes [...] Què es pot dir del paisatge...! Muntanyes al davant, muntanyes al darrere, muntanyes a la dreta, muntanyes a l’esquerra i, a més, muntanyes entre totes aquestes muntanyes”. En el paràgraf anterior a aquest, havia criticat el menjar: “Res de tomàquets, ni pebrots, ni olives, ni res del que s’assenyala com a molt espanyol... De fruites, res de res”.

Gósol recorda l’estada de l’artista amb el Centre Picasso, on hi ha reproduccions d’algunes obres que va realitzar a la localitat i fotografies històriques. No es conserven fotografies de l’estada de Picasso i Fernande Olivier, només una imatge presa el dia abans, on la parella apareix amb Ramon Raventós al taller de Joan Vidal Ventosa, instal·lat en un local conegut com El Guayaba, i un petit autoretrat en parador desconegut que Picasso es va fer a Gósol després de fer-se tallar els cabells molt curts. A banda d’això, el Museu Picasso de Barcelona va adquirir el 2000 una de les dues llibretes que feia servir de dietaris anomenades Carnet català -l’altra és al Museu Picasso de París i es coneix com l’Àlbum MPP 1857 - i també guarda un exemplar del facsímil que se’n va fer el 1958.

“A Gósol, Picasso hi va arribar avorrit d’ell mateix. Per primera vegada tenia una crisi creativa: no se’n sortia amb el retrat de Gertrude Stein. L’havia proposat ell; no li havien encarregat. Està inquiet. No està bé a París, s’enyora d’Horta de Sant Joan. Passa uns dies a Barcelona i li recomanen que vagi a Gósol”, recorda Jaques. El responsable que l’artista malagueny marxés al Pirineu va ser l’escultor Enric Casanovas, que hi havia passat un estiu i l’hi va recomanar.

Dels arlequins a la modernitat

“Picasso s’adona que el 1904 i el 1905 no està a la punta de llança de l’avantguarda. Veu que els fauvistes, Matisse i Derain, estan fent propostes molt més modernes que els seus arlequins i pallassos”, diu l’historiador de l’art, comissari d’exposicions i expert picassià Eduard Vallès, que també sosté que “el sorpasso de la modernitat” en l’obra de l’artista no només es produeix a Gósol en mesos sinó al llarg de tot l’any 1906. “Picasso té una cosa molt interessant que és que sent l’evolució dels temps i sap molt bé cap on anirà l’art modern -afegeix-. És cert que l’època blava va ser el seu primer període personal, però no estava homologat dins l’avantguarda internacional: ell encara feia propostes que eren molt del segle XIX, vinculades amb el postsimbolisme. El que començarà a fer a Gósol és abandonar l’anècdota dels temes i la narració i se centrarà en l’experimentació en el sentit més estricte”.

Però l’estada a Gósol no només és important artísticament, per les novetats que apareixen en l’obra de Picasso a través del descobriment de l’art iber, sinó perquè també representa la consolidació de Picasso com a artista: “El punt de vista econòmic també és important. Pot fer el viatge a Gósol perquè havia fet una venda molt important, una de les primeres grans vendes de la seva carrera, al marxant Voillard, per 2.000 francs. També havia conegut uns altres marxants i col·leccionistes feia poc, els germans Leo i Gertrude Stein. A vegades l’èxit artístic i l’econòmic no van en paral·lel, però ell s’adonava que podia començar a viure d’una manera regular i prou bé de la seva obra”.

“El període de Gósol té la singularitat del retorn a l’origen. Hi ha la modernitat de Monet i de Manet i hi ha la modernitat del retorn a l’origen -subratlla Jaques-. En realitat no hi ha temes; hi ha un paisatge humà i a partir d’ell formalitza solucions simples a problemes complexos i crec que tota la seva vida va ser així. Picasso és un vampir visual”. Entre les obres gosolanes de Picasso més destacades hi ha L’harem, considerat un avançament de Les senyoretes d’Avinyó ; Tres nus, un guaix propietat del Metropolitan a sota del qual hi ha, ocult, l’esbós d’una figura asseguda. També La dona dels pans, que és “una Mona Lisa pirenaica”, afirma Jaques.

“En Picasso hi conviuen diferents llenguatges al mateix temps. A Gósol hi ha tres línies d’obres: una primera de realista -retrats de la gent del poble i dels pagesos i algun retrat de Fernande-; després hi ha una representació d’aquests mateixos personatges populars sublimats, com si fossin una mena d’arquetips, com La dona dels pans, i hi ha una tercera línia en què hi ha obres que fan referència a la història de l’art, amb obres més directament neoclàssiques. Però tot camina cap a una simplificació de les formes: les línies són molt fines, gairebé tot són personatges que estan despullats, a diferència dels de l’època rosa. El més experimental que hi ha és el treball que fa amb el rostre de Josep Fondevila i amb algun dels retrats que va fer a Fernande”, explica Vallès. A més de les pintures, una altra de les novetats és que va realitzar diverses escultures amb fusta de boix.

La progressiva sintetització dels trets del rostre de Josep Fondevilla, el vell propietari de Cal Tampanada -la fonda on Picasso i Fernande Olivier es van allotjar- fins a convertir-lo en una màscara, constitueix la gran troballa d’aquest moment. Fins al punt que, quan va tornar a París, va finalitzar en una tarda el retrat de Gertrude Stein, a qui havia fet posar en un centenar d’ocasions. “Això és brutal, és màgic. Estic convençuda que el que va fer va ser posar els trets del rostre de Fondevila a sobre d’ella”, explica Jaques. “A Gósol, un element molt acusat és l’estandardització dels rostres, agafant com a model Fondevila. Apareixen obres molt més primitivitzants, coloracions ocres i marrons i, a més, té una influència molt forta de Gauguin. A París encara hi fa algunes obres, com una ceràmica del bust de Fondevila, que tenen l’origen a Gósol”, diu Vallès.

stats