Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

L'envestida

Aquesta setmana que ja acabam ha estat farcida d’anàlisis postelectorals i fins i tot estudis sociològics d’urgència intentant esbrinar el que realment ha passat al Principat. No pretendré en aquest article fer una altra anàlisi opinable o discutible, com totes, sobre els resultats de la contesa electoral. Només em limitaré a ressenyar que els resultats permeten anar avançant amb el denominat procés català i a constatar un fet indiscutible: per primera vegada en la història al Parlament de Catalunya hi ha una clara majoria independentista.

Dit això, vaig al bessó del que em preocupa en aquests moments: el comportament dels poders de l’Estat i de tot l’entorn dels mitjans de comunicació madrilenys o d’àmbit i obediència estatal durant la campanya electoral catalana. Uns comportaments d’una hostilitat rabiosa i feréstega, que no permetia la mínima discrepància amb els estereotips espanyols més rancis. Fins i tot el món de la cultura i de la intel·lectualitat espanyoles, tret d’algunes excepcions, han menystingut tots els elements d’allò que podem denominar en sentit ampli la catalanitat, és a dir, la nostra cultura, la manera d’ésser i fer les coses, els trets diferencials, d’uns territoris que, pertanyent a l’Estat, tenim una cultura diferent.

Els arguments, la manera de fer, fins i tot alguna dosi d’odi eren previsibles. Però sincerament crec que aquesta Espanya cada vegada més espanyolista, aquesta vegada, ha sobrepassat amb escreix les previsions més pessimistes, fent realitat aquelles paraules d’Antonio Machado: “En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Aquesta imatge machadiana reflecteix perfectament el comportament d’això que podem anomenar Madrid, abans, durant i després de les eleccions del 27-S al Principat.

Els que no compartim aquesta espanyolitat ens hem sentit ofegats en una mena d’ambient que se’ns ha fet irrespirable. Els que tenien dubtes ja poden prendre bona nota de quines són les regles del joc en aquest Estat. Que ningú es faci il·lusions, els poders centrals i les elits polítiques, econòmiques i intel·lectuals, quan veuen o perceben comportaments que no s’ajusten als cànons de matriu castellana espanyola, actuen com han fet des de sempre: envestint.

Els que en algun moment de la nostra existència ens hem cregut que seria possible viure en un Estat que respectés la pluriculturalitat, el plurilingüisme o fins i tot la plurinacionalitat cada vegada tenim més clar que això és totalment impossible. Els conceptes “ells i nosaltres”, o més clarament espanyols i assimilats, són part de l’essència de la construcció d’aquesta Espanya que ja de bon començament fou excloent i castellanitzant.

Fent abstracció del procés català, allò que queda clar és que aquesta Espanya (ni cap altra) no ha estat en el passat ni serà en el futur un marc on territoris i cultures diverses puguin conviure amb uns mínims de confiança mútua sincera i amigable. L’entesa i el respecte entre pobles i territoris sempre serà un desideràtum irrealitzable, un miratge que mai no coincidirà amb la realitat.

Després de tres-cents anys de convivència (per dir-ho d’alguna manera), som molts els que ja no esperam res. Ens hem acostumat a conviure amb una espoliació que no té aturador, sabem que mai seran respectats els nostres trets diferencials, que definitivament no pintam res de res. El nostre país ha d’anar prenent consciència de la realitat que ve marcada per la nostra història. Aquest és un procés a la vegada individual i col·lectiu. Individual perquè som tots i cadascun de nosaltres que ens hem d’interrogar sobre la realitat que ens toca viure i l’oprobi al qual sotmeten el nostre poble. Col·lectiu perquè la suma de voluntats compartides és l’eina necessària per albirar nous horitzons reals i possibles.

Ens caldrà lluitar de valent, se’ns ha ensinistrat des de fa molts anys per assumir el paper d’una simple província, se’ns ha fet oblidar que el nostre país, com va escriure Josep Melià i Pericàs, es fonamentà en una societat solidària i que precisament fou la inoculació del provincianisme el que ens va conduir a l’ individualisme tan característic de la nostra societat actual. Realment és un repte difícil, però és l’única taula de salvació que ens queda: dependre només de nosaltres, sense esperar que les solucions als nostres problemes vinguin de Madrid, d’un Estat que ens menysté i que ens vol fer creure que hem passat de ser una província a una comunitat autònoma, quan realment el que som és una simple colònia.

 

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF