OPINIÓ

Lenin

La socialdemocràcia espanyola no va passar la prova del nou en matèria bancària: va flaquejar en el Congrés de Diputats, amb la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per implantar la dació en pagament i, com un brau, va envestir per la via ràpida la reforma constitucional per instaurar l'estabilitat pressupostària; la qual, clar i llampant, vol dir: primer les entitats bancàries i després els altres. Es podrà dubtar si aquesta era una envestida clarivident, com la dels braus d’Ortega y Gasset, o un comportament reprovable  com el del capità del creuer ‘Costa Concordia’, que en embarrancar la nau va ésser el primer a abandonar-la.  Això no “és l’economia, estúpid”, és el color del cristall amb què es miri, perquè el cert és que les dones i els nins no varen ésser els primers a posar sans i estalvis. Creients de la canonització dels mercats segurament varen pensar: primer pagarem el deute –l’espanyol, essencialment deute bancari– i, després, el que falti ho restarem d’altres partides del pressupost. Allò lògic hauria estat primer pagar l’educació, la sanitat… és a dir, garantir l’estat del benestar, i després, únicament després, pagar el deute, i no el dels bancs. Però, sota el pal de la molt nostra kàiser Merkel, es va obrar el miracle de transformar l’aigua del deute privat en vi de deute públic i, amb la novena que la redempció dels ciutadans particulars passava per la salvació del sistema financer, paguem tots. I com resulta que amb un sis i quatre et fan un retrat, la socialdemocràcia va quedar retratada.

Passejar en solitari és un exercici que ajuda a activar el flux d’idees i posa en marxa la xarxa mental de la reflexió, com si duguessis incorporat un iPod invisible que t’alimenta més enllà de la sordesa de vegades produïda per l’enrenou mediàtic. Sovint ho faig pels voltants de Llubí, un paisatge que al meu amic Mendi li recorda la Toscana. A mi, pel que fa als passejos, diria que la seva atmosfera em sembla més la Dalkey, el poble irlandès de la crònica de Flann O’Brien, perquè, si tens sort, entre els ullastres i fong de les pedres del camí pot aparèixer algun il·lustre personatge del passat. De fet, l’altre dia es va aparèixer Lenin, versió l’imperialisme fase superior del capitalisme. Quantes preguntes, senyor Lenin! És veritat la ineluctabilitat de la crisi revolucionària que engendra l’imperialisme? És possible que l‘imperialisme no faci guerres com les d’abans i, en conseqüència, les revolucions no siguin com les d’antuvi? Qui són el kautskistes d’ara, els de la GroKo alemanya?, i els espartaquistes actuals, els de Syriza? Per ventura no existeixen? Multitud de similituds i equivalències em vénen al cap. Hauria d’ésser una sort tenir la companyia dels clàssics en un moment en què manquen respostes. Sabem que la socialdemocràcia durant anys va fer avançar Europa, i el món en general, al davant de milions d’assalariats i petits empresaris, però quan Tony Blair va entonar victoriós “tots som classe mitjana”, va començar la seva decadència. Avui, en una societat polaritzada, on la desigualtat és màxima, sembla que se li ha apagat la llanterna per buscar l'home just. 

Crec que la globalització de l’economia representa una fase superior de l’imperialisme que descrivia el senyor Lenin. En aquest, els ‘trust’ eren els agents fonamentals del poder econòmic, concentraven la major part de la riquesa i ocupaven grans masses d’assalariats. Eren el símbol de l’economia capitalista i del progrés del món. La maquinària que engegaren al seu voltant era determinant dins de cada un dels seus respectius estats i,  dissortadament, va alimentar la cobdícia que la condició humana va transformar en un seguit de guerres. L’imperi necessitava irremeiablement l’escorça de l’estat, no existia sense una corona o àguila imperial que el ratifiqués. Les guerres donaren pas a la guerra freda i a la figura del gran germà que vigila el bé de tots. Per contra, la globalització no necessita l’escorça dels estats, existeix a pesar d’ells, i està per sobre. En el seu ‘modus operandi’, els estats són peces soltes a les quals s'assigna un paper determinat. Es creen instruments propis per a la defensa dels mercats, eufemisme del poder econòmic incontrolat; ara mateix, la UE pretén donar a les empreses entitat jurídica en l’àmbit polític, de tal manera que una d’elles pugui capgirar una decisió d’un govern. “Gira, il mondo gira,
nello spazio senza fine”… tot és relatiu, però la condició humana no canvia. Penso que seria aconsellable fer menys cas als economistes i més a la història, per ventura minimitzaríem el travelar en la mateixa pedra.  

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF