OPINIÓ
Portada 29/03/2015

L'avió que no havia de caure

3 min

L'accident aeri de l'Airbus de la companyia Germanwings ha estat colpidor per diverses raons. La primera, pel sentiment de proximitat que ha envoltat el succés des del primer moment. Qualsevol de nosaltres podíem haver estat dins l'avió ensinistrat aquell dia, el qual havia passat per Palma feia poc temps. Qualsevol de nosaltres podia haver tingut familiars, amics o coneguts entre les 150 víctimes. Per aquest motiu ha estat quasi automàtic solidaritzar-se amb el dolor provocat, per bé que no coneguéssim personalment cap dels passatgers del fatídic vol. Hem de reconèixer que la nostra empatia no és la mateixa amb accidents, aeris o de qualsevol altra classe, succeïts molt més lluny, que han afectat persones, culturalment i econòmicament, considerades diferents.

Una altra característica dels accidents és la importància atorgada en funció de la seva improbabilitat. No és el mateix un sinistre en un país o regió considerada subdesenvolupada o en conflicte, on se suposa que aquestes coses passen, almanco de tant en tant, que al cor mateix d'Europa –a la seva part occidental, vull dir– on no solen succeir mai. Si l'aparell, a més, pertany a una companyia com Germanwings, filial d'una Lufthansa de gran prestigi internacional i que, segons es diu, no havia perdut mai cap avió en vol, llavors la consternació provocada pel sinistre és encara més gran, perquè indica que ningú està fora de perill. Si cau un avió alemany, poden caure tots els altres.

Però, com tot el món ja sap a hores d'ara, no va ser la mecànica la que va abatre l'Airbus A320. Fou el seu copilot qui va estavellar l'aeronau sobre els Alps francesos. Va ser el suïcidi d'aquest tal Andreas Lubitz el causant, en solitari, de la magnitud de la tragèdia. Però en lloc de donar tranquil·litat, aquesta revelació encara augmenta la inquietud. Si fos un jihadista, un terrorista prorús o un míssil llançat per algun pèrfid militar a les ordres del Pentàgon, tot estaria raonablement explicat i encabit dins el nostre sistema cartesià i il·lustrat de pensament. Llavors enfocaríem la mirada cap a alguna cosa, entitat o entelèquia exterior com a causa última del sinistre. La culpa seria de determinades religions malignes, de sistemes econòmics perversos o de complexos militars-governamentals de caràcter imperial. Si fos així, tampoc no ens costaria gaire reconfortar-nos tot i culpabilitzant la crisi econòmica, i l'austeritat alemanya per descomptat, com a causant d'unes hipotètiques retallades que haurien fet baixar la guàrdia en la seguretat, i si no, sempre ens quedaria el recurs d'una companyia àvida de beneficis que manté uns aparells massa vells.

Segurament no han faltat casos en què tot això ha passat. Tanmateix, pel que ara sabem, l'avió de Germanwings no va caure per culpa de cap sistema ideològic, religiós ni econòmic, sinó per la decisió personal d'un individu que va actuar lliurement. D'un jove qualificat, de classe mitjana, natural i resident en una de les zones més pròsperes del planeta, amb un comportament aparentment normal segons testimonis de veïns i companys de feina, que també hauria pogut ser qualsevol de nosaltres o ser una persona del nostre entorn. Aquest és un drama afegit a tot plegat, perquè no està dotat de la corresponent explicació lògica.

I és aquesta manca de lògica la que ens empeny a construir-ne una de nova. De dotar el succés d'una causalitat raonable, que ens permeti actuar en conseqüència per estar segurs que això no tornarà a passar mai més. Per una part, culpabilitzam el sistema –un altre cop un sistema– de baixes laboral alemany, que no automatitza l'entrecreuament de dades amb les empreses. Per l'altra, criticam la manca d'obligació que dos membres de la tripulació estiguin sempre dins la cabina de vol de les companyies europees. Del que es tracta, doncs, és de posar ordre, d'augmentar la vigilància i de considerar tots els pilots –tots els ciutadans, per tant– com a potencials malalts mentals. Igual que els americans consideraren qualsevol passatger com a potencial terrorista.

Segurament aquest sigui el camí correcte per minimitzar danys. Tots sabem que davant la disjuntiva entre llibertat i seguretat, sempre guanya la segona. El problema és que no sempre dos i dos són quatre en aquests assumptes. Ni la psiquiatria o la psicologia són ciències exactes. I els experts en seguretat tampoc no són infal·libles. De fet, si no s'haguessin blindat les portes per evitar els assalts a les cabines dels avions arran de l'11-S, probablement l'avió hauria arribat a Düsseldorf.

stats