Va ser Aristòtil qui, al segle IV aC, va afirmar que "l'home és un animal polític per naturalesa". Amb l'adjectiu "polític" al·ludia a la nostra condició social com a individus integrants d'una 'polis' (ciutat). El filòsof grec considerà que la base de qualsevol projecte cívic ha de ser l'amistat ('philía'), la qual ens impel·leix cap al bé de l'altre. En aquest sentit, assegurà que una ciutat sense amistat no és més que un grup de persones envilides sota la mirada d'un dèspota que es malfia fins i tot dels seus propis amics.
Aristòtil va ser el primer teòric de l'amistat, que definí com "la cosa més necessària per a la vida". "En efecte –insistí en la seva 'Ètica a Nicòmac'–, sense amics ningú no voldria viure, encara que posseís tots els altres béns". Si Josep Pla distingí entre "amics, coneguts i saludats", el deixeble de Plató establí tres tipus d'amistat: la que és útil (basada en el profit), la plaent (pròpia de gent grollera) i la més perfecta de totes, la virtuosa, pròpia dels bons ciutadans. Aquesta es produeix de manera lliure i recíproca entre dos homes iguals en virtut i que no manifesten entre ells cap mena de desig sexual ('éros'). El filòsof grec recalca que allà on hom troba "confiança i seguretat" és en una relació "entre persones bones, en tant que persones de bé". Concep l'amic com "un altre jo" ('héteros autos') i assegura que qui s'estima molt a si mateix també estimarà els altres. És el que es coneixerà com a "egoaltruisme" i del qual quedava exclosa la dona que, d'acord amb la mentalitat misògina de l'època, era considerada com una eterna menor d'edat.
Segons la teoria aristotèlica, no es tracta de limitar-nos a pensar que, com es diu col·loquialment, "on hi ha amics, hi ha riqueses" o "qui té un amic té una mina". Més aviat s'ha d'entendre que l'amistat virtuosa entre iguals, i ben dosificada, està encaminada no solament cap al millorament dels dos amics, sinó cap a la perfecció de les formes de vida ciutadanes. Així doncs, la garantia del bon govern democràtic depèn de la capacitat dels seus ciutadans per agermanar-se segons la pràctica d'aquest beneficiós model d'amistat. No debades, la mirada del vertader amic –paraula que deriva del llatí 'amo', "estimar"– ens demana donar el millor de nosaltres mateixos i això, projectat en la vida en comunitat, pot donar molt bons resultats. Amb tot, Aristòtil opina que no hi ha amistat d'un sol dia ni tampoc amistat sense la superació d'alguna prova conjunta. A més, recorda que "no és possible ser amic de molta gent amb amistat perfecta", anticipant-se així a una altra dita popular ("Amic de molts, amic de ningú").
La 'philía' aristotèlica seria desterrada pel cristianisme, que imposà l'amor fraternal ('charitas'), relacionat amb l'antic 'agápe' grec. Déu diu que cal estimar a tothom, enemics inclosos. Per tant, l'amistat ja no és entre els bons, sinó entre tots els humans; fins i tot s'ha de tenir compassió pel dolent. Una nova versió de l'amistat, presidida per la compenetració intel·lectual, reapareixeria amb el Renaixement de la mà del pensador francès Montaigne (1533-1592). La seva tristor fou majúscula quan morí, essent jove, el seu amic de l'ànima, Étienne de La Boétie. Els seus 'Assaigs' són així d'eloqüents: "Si m'insteu a dir per què l'estimava, sento que només seria capaç de respondre dient: 'Perquè era ell; perquè era jo'". En aquest cas, doncs, l'amistat, tal com passava amb Aristòtil, ja no és vista com un 'alter ego' d'un mateix, sinó com el mutu reconeixement de la diferència i el mutu respecte.
Al segle XIX el socialisme recuperà la idea cristiana d'amistat. Aleshores, la solidaritat amb els companys de classe obrera, motor de moltes accions reivindicatives, implicava fiar-se de l'individu que es tenia al costat. Durant aquest mateix segle Arthur Schopenhauer (1788-1860) va alertar sobre la cara fosca de les relacions personals. Assegurà que els humans som com els eriçons: si ens acostam molt entre nosaltres ens podem fer mal amb les punxes; però si ens feim massa enfora podem passar fred. A partir d'aquí el filòsof alemany diu que l'amistat és aquella distància justa en la qual no ens feim sang ni tampoc passam massa fred.
Avui, per desgràcia, ens hem oblidat que tots som animals polítics, tal com postulava Aristòtil. Parapetats sota les punxes de l'eriçó de Schopenhauer i anul·lats per la desídia i la comoditat, hem preferit confiar la gestió dels nostres assumptes públics en mans d'una "casta" que massa sovint es mou per interessos particulars i econòmics. Estaria bé que tots assumíssim més el nostre paper actiu dins la societat i que no només ens deixàssim dur per la 'charitas' evangèlica, sinó també per l'amistat cívica que representa la 'philía' aristotèlica –ara, però, actualitzada amb la incorporació de la dona. Aquest és l'esperit que regí les relacions epistolars dels nostres poetes del Noucentisme com la d'Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel o la de Riba i López-Picó. Atès que la mediocritat tan sols genera mediocritat, la unió de persones virtuoses, que esperonen l'excel·lència de l'altra, és l'única solució per evitar que la humanitat acabi en tragèdia. Per aconseguir-ho, haurem de tenir present la cèlebre frase atribuïda a Sòcrates "No deixis que l'herba envaesqui el camí de l'amistat".
