Periodista I EscriptoraUn algoritme és un conjunt de funcions matemàtiques que resol un problema, i hi ha tres classes de problemes al món: els simples, els complicats i els complexos. Un de simple és calcular la velocitat d’un asteroide, o escalfar un recinte a una temperatura adequada per a la conservació de les espècies que l’habiten. Els problemes complicats es poden dividir en una seqüència de problemes simples. Per exemple, identificar tots els vídeos que contenen material protegit per copyright, comprovar les condicions d’ús que estableixen els seus amos legítims i afegir un bloc publicitari que ajudi a generar aquest benefici a la discografia pertinent (de manera que et pots quedar amb les despeses de mediació).
Els problemes complexos són els que no es poden definir clarament i que, per tant, no es poden solucionar amb una fórmula. Com ara ser feliç o criar una criatura per a allò que vulgui ser. Aquesta no és la classe de problemes per als quals s’han programat els algoritmes de Facebook, YouTube, Twitter i la resta de grans plataformes tecnològiques.
Els algoritmes que més impacte semblen tenir en les nostres vides no intenten fer-nos feliços ni reconnectar-nos amb la nostra millor amiga de l’institut. Tampoc volen ajudar-nos a optimitzar la nostra vida o a trobar l’amor. El seu problema és aconseguir que passem el màxim temps possible relacionant-nos entre nosaltres a través d’eines que han dissenyat segons la seva conveniència, no la nostra: like, retuit, post, bloqueig, emoticona, regram... I, després d’uns quants anys testejant processos, han descobert que la manera més ràpida és dir-nos sempre allò que volem sentir: que tot el que temíem era cert, que tot el que vam predir era veritat. Que tots els nostres enemics estan equivocats. Que el món és exactament tal com el veiem nosaltres. El problema el tenen els altres.
El peatge dels anuncis
Perquè, quins uns els altres! Són la típica gent que menja carn, va el diumenge al futbol i votaria Donald Trump. Pitjor encara: són la típica gent que llegeix llibres d’autoajuda, fa dietes miraculoses i et truca per telèfon en comptes d’enviar-te un WhatsApp. Són l’infern i, a sobre, són per tot arreu: a la feina, al metro, a pilates amb les màquines, al súper. Et prenen l’últim kale a la botiga bio i les cordes al gimnàs. Els seus fills peguen als teus al pati. Els seus cotxes freguen el teu cotxe quan aparquen. Només hi ha dos llocs on podem estar arrecerats de tota aquesta xusma: a casa, on només es colen els sogres, i a les xarxes socials, on un discret i benèvol algoritme ens ajuda a mantenir-los allunyats i a ratlla a canvi de mostrar-nos uns pocs anuncis de coses que probablement voldria tenir.
L’algoritme escolta, no com els altres. Per això sap la manera de donar-te la raó en tot. I d’això no se’n diu filtre bombolla, sinó biaix de confirmació i és més vell que l’anar a peu. La tecnologia no ha inventat el fanàtic narcisista que portes a dins; sempre hi havia sigut. El que fa és bloquejar tot allò que contradiu la nostra visió del món, generant les mutacions necessàries perquè hi hagi evolució. Això és un problema complex, difícil de resoldre amb funcions matemàtiques. I l’única solució, quin fàstic, són els altres.
