Misc 19/10/2014

Com sobreviurà la cultura?

El PP enterra la promesa reforma legal amb uns incentius fiscals que el sector troba insuficients

Sílvia Marimon
6 min

BarcelonaL’anhelada llei de mecenatge, una de les grans promeses per a aquesta legislatura del Partit Popular (PP), no es farà realitat. El govern espanyol havia defensat reiterades vegades que era imprescindible. El juliol de l’any passat, el secretari de Cultura, José María Lassalle, va dir que s’estava endarrerint massa: “És una anormalitat legal i institucional difícilment explicable”. Reclamava la necessitat d’una llei de mecenatge perquè el sector cultural agonitzava: “Es viu una situació de crisi que està afectant greument un teixit cultural creat sota el disseny de polítiques culturals molt deutores de la inversió pública”.

Però el gran projecte cultural del president espanyol, Mariano Rajoy, l’esperança d’empresaris i equipaments, que havia d’aconseguir que la societat civil s’impliqués més en el finançament del cinema, l’art, el teatre, la música i la literatura, es limitarà a una reforma fiscal que preveu un tipus de deducció general del 25% al 35% en el cas de l’IRPF i de fins al 40% pel que fa a l’impost de societats. També es vol potenciar el micromecenatge: als primers 150 euros d’inversió s’hi podrà aplicar una deducció del 75% i en els restants, del 27% al 35%.

Tot plegat, insuficient, segons un indignat sector cultural. “És inexplicable. Estava bastant esperançat. Havíem col·laborat molt per elaborar aquesta nova llei i ara ens sentim defraudats. És obvi que tindrà conseqüències negatives. El sector cultural està patint molt”, explica Leopoldo Rodés, president de la Fundación Arte y Mecenazgo i de la Fundació Macba, i membre del Consell de Mecenatge del Gran Teatre del Liceu. Rodés assegura que continuarà treballant i abocant-hi esforços, però no creu que, a curt termini, hi hagi cap reforma legislativa per ajudar el mecenatge. Modificar la llei no era vital tan sols en l’aspecte fiscal, sinó que també ho era perquè la societat canviés de mentalitat.

Per què és important una nova llei de mecenatge?

Les aportacions privades poden pal·liar les retallades públiques

El gener del 2013, Rajoy sentenciava: “El mecenatge és imprescindible”. El mateix continuen creient empresaris, directors de fundacions i gerents d’equipaments. “És un moment molt delicat. Entenem que Hisenda necessita recaptar el màxim de diners, però havien promès una llei potent, en un moment en què han disminuït moltíssim les aportacions públiques al sector cultural. El missatge era que hi havia menys aportacions, però que l’administració posaria més mitjans, i aquests mitjans eren una nova llei”, reflexiona el gerent del MNAC, Josep Maria Carreté.

Els equipaments culturals creuen que la llei no és important tan sols per aconseguir desgravacions fiscals més elevades, sinó també per modificar d’arrel les fonts de finançament per dependre menys de l’administració. “Amb la nova llei i amb temps hauríem aconseguit més implicació dels empresaris. Si des del govern no es provoca un canvi cultural amb una nova legislació, és molt difícil que el canvi s’acabi produint”, opina el director general del Liceu, Roger Guasch. “Ens havien demanat que canviéssim la nostra cultura organitzativa perquè, si nosaltres ens sabíem vendre, ells ens ajudarien. Ho hem fet, però no han canviat les regles del joc. És com tenir un equip de futbol que treballa en una gespa poc regada. Necessitem els millors jugadors i ells s’han d’entrenar molt més”, diu el gerent del Macba, Joan Abellà.

Quines conseqüències tindrà per al sector?

Menys creixement i menys competitivitat amb Europa

Sense llei de mecenatge serà més difícil que sobrevisquin alguns projectes culturals. “Nosaltres ja fa temps que treballem amb un grup d’empresaris que formen part del nostre patronat. Haurem de ser més imaginatius, treballar més per donar nous serveis. Però ens han deixat sense el pulmó necessari per fer la reconversió”, assegura Abellà. “El canvi de llei ens hauria permès créixer”, explica la responsable del departament de patrocini i mecenatge de la Fundació Joan Miró, Cristina Pallàs.

Carreté apunta a un altre perjudici: “Sense la nova llei de mecenatge som menys competitius. L’art català té més problemes per mostrar la seva obra a Europa. No podem rivalitzar amb altres museus que sí que tenen grans patrocinis i mecenes”. Tanmateix, el director del Liceu opina que la nova llei hauria ajudat però tampoc la veu com la panacea: “El 2007, nosaltres teníem 7 milions d’euros que provenien del mecenatge, i aquest any en tenim 5,2. Perquè també importen altres factors, com la crisi econòmica, i, en el cas del Liceu, una qüestió de marca. Últimament als mitjans només sortia per males notícies. Ara ja estem recuperant la il·lusió, i treballem per rehabilitar la marca”.

Com se sedueix un possible mecenes?

Activistes culturals que anhelen implicar-se en el projecte

Els diferents equipaments culturals treballen des de fa temps en solucions imaginatives per seduir nous mecenes. De fet, la majoria no confiaven que hi hagués una nova llei de mecenatge. “No ho teníem en agenda. Ja teníem dubtes raonables i vam fer el pressupost del 2015 preveient que no hi hauria nova llei”, diu el gerent del MNAC. “Un 30% del nostre pressupost (3,5 milions d’euros) són recursos propis. Hem reforçat el nostre departament de patrocini i mecenatge. Truquem a moltíssimes portes. També hem potenciat el micromecenatge a través de la Fundació d’Amics. Gràcies als micromecenes, per exemple, vam comprar un quadre de Fortuny”, explica Carreté.

El desig de molts mecenes és implicar-se en el projecte cultural i en el procés creatiu. “Moltes vegades l’estalvi no és la motivació final del mecenes, perquè sovint són també activistes culturals. El sector cultural ha de ser menys reticent i ha d’entendre que un patrocinador és un soci. Els inversors volen intervenir en els espais de decisió, tenir més capacitat de govern. Poder dir que formen part del projecte”, assegura el consultor i professor de polítiques culturals Xavier Fina.

“Moltes vegades el retorn és el coneixement, la participació. El mecenes o el patrocinador s’anima quan percep que, sense ell, aquell projecte no hauria vist la llum. El problema és que les institucions públiques consideren que la participació privada és una interferència. El Centre Pompidou, de París, és 100% públic, però té molts mecanismes de relació amb els col·leccionistes. Hi ha molts projectes del Pompidou que fan que el col·leccionista se senti part de la història”, explica Mercedes Basso, directora general de la Fundación Arte y Mecenazgo.

Jofre Riera és president del Consell de Mecenatge del Palau de la Música i responsable de patrocinis de Damm, una empresa que associa el seu nom a festivals, sales de concerts, castellers, el mateix Palau o el Teatre Nacional de Catalunya. Demana als projectes que siguin convincents i assegura que el que el sedueix és poder-s’hi implicar: “No tan sols acompanyem, sinó que aportem coses, recomanem, som ambaixadors d’aquell projecte. Al Consell del Palau intentem cuidar els altres mecenes, explicar-los què es fa i per què es fa. Això és important”. Que la marca sigui visible, per Riera, no és vital: “Un logo en un photocall no aporta res. A més, la publicitat no repercuteix directament en les vendes. Però beneficia a llarg termini. Dóna prestigi”.

Com hauria de ser la llei de mecenatge?

Més desgravació, més formació i ajuda a la creació

“Som molt lluny del model francès o anglosaxó en tots els aspectes”, assegura Rodés. Basso alerta d’un fals mite força estès: “Hisenda no recaptaria menys diners amb una llei de mecenatge que estimulés el sector privat. A França, quan van canviar la llei, Hisenda va ingressar més diners. Al Regne Unit, per cada lliura d’inversió, hi ha un retorn de tres lliures”. Hi ha un abisme també entre els recursos propis que aconsegueixen els museus britànics i nord-americans, i els catalans.

Les lleis de mecenatge de la resta d’Europa no tan sols són molt més modernes i generoses pel que fa a les desgravacions; també han estimulat i permès que joves talents poguessin tirar endavant els seus projectes. “El model anglosaxó ajuda a la creació des del primer moment i a França hi ha molt més consum cultural”, enumera Cristina Pallàs. Basso afegeix que una bona llei hauria de servir per donar a conèixer el mecenatge i professionalitzar-lo. “A França fan formació professional per aprendre a captar mecenes. Aquí molts estudiants d’història de l’art no en saben”, diu Basso.

Un altre repte és canviar la qüestió de quines entitats poden rebre mecenatge. “És una perversió del sistema que només puguin rebre diners les fundacions”, detalla Basso. Riera també opina que la llei hauria de ser molt més àmplia i no limitar-se a una reforma fiscal: “Hauria de servir per ajudar a l’educació i a la formació cultural, per donar recursos als músics i escriptors joves, i estimular l’ocupació”.

Han Nefkens, un filantrop atípic

Han Nefkens (Rotterdam, 1954) és un dels mecenes més atípics de Barcelona. “És un exemple de noves vies de mecenatge”, destaca Mercedes Basso, directora general de la Fundación Arte y Mecenazgo. “Ajuda els artistes a produir les seves obres, els acompanya i els facilita que la puguin difondre i que exposin als museus”, afegeix. El 2012 va impulsar el premi Fundació Han Nefkens Macba d’art contemporani, adreçat a tots aquells artistes que encara no hagin rebut el reconeixement de les institucions culturals. També ha creat premis per a creadors audiovisuals i escriptors emergents. I no guarda la seva col·lecció a casa: pràcticament totes les seves obres estan exposades en diversos museus d’arreu del món. Nefkens defensa que per ser mecenes no cal ser milionari.

stats