OPINIÓ

Insatisfacció democràtica

És sens dubte un dels eslògans més repetits en els darrers temps: la necessària i urgent regeneració democràtica, tant pel costat de la demanda ciutadana –com una reacció lògica al desgavell de corrupteles, amiguisme i malbarataments al qual hem hagut d'assistir arreu del territori i a tots els nivells– com per la banda de l'oferta institucional, que ha enarborat les banderes de la transparència i del bon govern. Malauradament, però, les iniciatives provinents de les administracions o dels partits han estat clarament insuficients per un motiu fonamental: la manca de voluntat política. Com a molt, hem escoltat bones paraules que han quedat en un no-res o, sent generosos, en un intent de maquillar la pudor insuportable que tots hem pogut ensumar.

No obstant això, i encara que sigui un aspecte cabdal en la creixent desafecció ciutadana, la corrupció no n'és l'única causant. Ha hagut de menester el gran esclat de la crisi (financera i econòmica primer, política, social i cívica després) per prendre carta de ciutadania i passar a ocupar els primers llocs en el rànquing de problemes que periòdicament analitzen el CIS o la Fundació Gadeso. Abans, en temps de bonança, quan tot funcionava aparentment bé, les xarxes clientelars, la sensació que no importava si algú es menjava una mica més del pastís que li tocava o, com a mínim, la percepció que era impossible lluitar contra unes pràctiques que afectaven, de manera més o menys intensa, tots els partits convertien la corrupció en un mal necessari, una espècie de dany col·lateral assumible i acceptable per la població.

L'opac sistema de finançament dels partits i l'excessiva discrecionalitat en la contractació pública són a l'arrel d'aquest problema, per la qual cosa es fa imprescindible un herbicida eficient que impedeixi que la planta continuï podrint-se. I els ingredients bàsics que l'han de compondre són la transparència i el control. Una transparència real i efectiva que faciliti un accés senzill i constant a la informació sobre despeses, ingressos, donacions, finances, etcètera; i un control eficient per part d'òrgans independents que fiscalitzin l'activitat pública i en el seu cas detectin i persegueixin les infraccions que es puguin cometre. Aquí m'agradaria robar un paràgraf que ha escrit fa poc la catedràtica de Dret Penal Inés Olaizola, sobre el finançament il·legal dels partits polítics, que prové en bona part "d'empreses que busquen amb les donacions decisions de l'Administració que els afavoreixin. Cal recordar que el sistema de llistes tancades fa que el partit sigui el que decideixi en cada cas qui va en una llista i, per tant, decideix sobre la vida professional dels seus militants, de manera que exerceix una pressió molt important sobre ells. A més, a Espanya és molt elevat el nombre de càrrecs de confiança, que són el pont entre els partits i l'Administració (...) un sistema de llistes obertes, una disminució dels càrrecs de confiança i més control en els àmbits de contractació pública reduirien enormement la possibilitat d'activitats corruptes".

Parlar de la necessitat de regenerar la democràcia porta implícit l'acceptació que aquesta s'ha degenerat, com palesen nombrosos estudis i enquestes. En l'àmbit europeu i estatal, basta fixar-se en les dades de l'Enquesta Social Europea de 2012, que reflecteixen una significativa baixada de la satisfacció de la democràcia arreu d'Espanya en comparació amb 2008. De fet, som el país europeu on més ha disminuït aquesta valoració, a causa sobretot de la ruptura del vincle entre representants i representats. És a dir, els governs escollits democràticament no responen a les demandes ciutadanes i es percep com, en massa ocasions, es prenen decisions contràries a l'interès de la majoria. A escala balear, ens podem fixar en les principals conclusions de l'informe sobre qualitat democràtica que va elaborar el Cercle d'Economia de Mallorca: una insatisfacció creixent amb el sistema democràtic a causa fonamentalment del mal funcionament (i mal plantejament) de l'actual sistema de partits.

Queda clar, doncs, que és necessària una revisió profunda del sistema representatiu, però també que aquesta ha de ser exigida per una societat civil encara feble i portada a terme per uns representants que de veres escoltin i facin seves les demandes ciutadanes. Per desgràcia, en un país on els imputats per corrupció són rebuts amb pètals i rams a les portes dels jutjats, on la dimissió d'un càrrec públic és una notícia excepcional, on el càstig electoral contra els corruptes ha estat històricament suau i on l''i tu més' és l'arma preferida en la lluita contra aquesta xacra social, sembla quasi utòpic plantejar-ho.

No obstant això, és necessari renovar la confiança perduda en els representants i, per què no dir-ho?, recuperar la il·lusió de ser ciutadans. Això sí, han de canviar moltes de coses per poder tan sols imaginar-ho, i els que fa més de 30 anys que exerceixen el poder no són molt amics dels canvis ni, per descomptat, de ser substituïts, però és bastant probable que l'incert panorama que s'albira en aquest intens any electoral no els sigui propici. Veurem.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF