OBSERVATORI

In memoriam

Parlar d’una persona que ja no hi és et suposa una gran responsabilitat. Fer-ho sobre una persona conegudíssima encara et fa patir més, des del moment que no voldries atribuir-li cap mèrit que no li pertoqui, ni manllevar-li cap dels seus valors.
En tot cas, escric aquest article des d’un cor adolorit per una gran pèrdua. Climent Garau ens ha deixat. Millor dit, Climent Garau ja romandrà per sempre més entre nosaltres. Romandrà en el record, en les nostres converses, en els pensaments, en els llibres, en els reconeixements, en els noms d’algunes coses –Obra Cultural Balear, Grup Blanquerna, Centre d’Anàlisis Biològiques...

Des que vaig conèixer en Climent, fa quasi trenta anys, m’he interrogat sobre quina és la raó de la seva vocació cap al país i cap als altres. I, quasi en el final de la seva vida, crec haver-ne trobat la resposta: l’amor. Climent Garau era, sobretot, una persona bondadosa. La seva vida ha viatjat entre l’amor lul·lià –l’amor com a missió– i l’amor agustinià –l’amor generós que ho dóna tot a canvi de res. M’atrevesc a dir, i no tenc por d’estar equivocat, que l’alfa i l’omega d’en Climent era l’amor basat en una profunda fe cristiana. Una fe i un cristianisme que el conduïa a rebel·lar-se contra una realitat que considerava injusta, que el convidava a lluitar, a comprometre’s, a donar la cara, a viure amb dignitat, a ser crític i autocrític, a dialogar des de la fermesa, però sense renunciar a l’empatia, a la comprensió, al perdó.

En Climent estimava, i per això avui som tants que sentim la seva pèrdua. Les persones que estimen es fan estimar. Les persones que obren el cor reben amor.

Sovint quan mor una persona important deim que ha deixat una gran buit. No és el cas d’en Climent. En Climent deixa un gran ple. Deixa centenars de persones que creuen que la seva vida ha estat modèlica i que, d’una manera o una altra, intentaran imitar-lo en algun moment, en alguna situació. En Climent Garau deixa desenes de joves –ara no tan joves– que ens consideram hereus, fills i néts espirituals orgullosos de poder dir “jo el vaig conèixer”.

Dinar a can Climent amb na Camil·la, anar a Son Pastor a passar un horabaixa, sentir les seves “renyades” i les seves lamentacions són records inesborrables.

Sentireu algú que digui que en Climent era una persona poc pràctica i molt filosòfica. No és veritat. Ho podia semblar i, de vegades, ho pensàvem, però no era cert. En realitat, en Climent no creia en l’acció sense contingut, sense reflexió, sense base, sense solidesa, sense cor, sense coneixement. Això vol dir que ens va ensenyar a pensar, i ensenyar a pensar joves de setze anys, excitats per la immediatesa, no era gens fàcil.

Fixem-nos, doncs, que a partir de l’amor en Climent Garau va crear escola, va transmetre coneixement, va difondre valors, va maldar per crear una cristianisme progressista, va fer el bé, va col·laborar en moltes causes encara que semblassin perdudes. I tot això sense pretendre notorietat, sense esperar res a canvi, sense personalismes. Qui amb aquests atributs no mereix entrar a formar part de la nostra història?

Gràcies, Climent. Gràcies pel bé que has fet al nostre país. Parteix amb la consciència tranquil·la per la feina feta. Parteix amb la pau i serenor que sempre tengueres. Parteix amb el convenciment que has posat el teu grapat de grans d’arena per deixar un món millor del que trobares. Gràcies, Climent, per haver-nos dedicat la teva vida, la teva amistat i el teu amor.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF