LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES

Homes a l’aparador

Amsterdam Al Barri Vermell han provat de posar-hi gigolós

ATerrassa juguem a hoquei herba. No només hi juguem sinó que en som una potència. Els clubs terrassencs han dominat la Lliga de Divisió d’Honor espanyola tota la vida i les seves escoles garanteixen que continuarà sent així per molts anys. A nivell europeu, en canvi, hem fet bons papers però sempre hem hagut de demanar permís als holandesos. A Holanda l’hoquei és tan comú com aquí el bàsquet, i costa molt de guanyar-los. Seguint el meu club, l’Atlètic Terrassa, he anat força vegades a Holanda, i per això Amsterdam és una de les capitals europees que més vegades he visitat.

La capital holandesa es coneix popularment com la Venècia del Nord. És un sobrenom gastat però explica una de les principals característiques de la ciutat: els canals. En té més, fins i tot, que la Venècia de veritat. Ara bé, si parlem de signes d’identitat, jo també hi posaria les bicicletes. A Amsterdam et pot passar una bicicleta per sobre en qualsevol moment. Són bicicletes altes i de rodes grans que es frenen amb els pedals. No te les esperes i sempre en passa una quan estàs a punt de travessar despistat. Però de canals i bicicletes també n’hi ha en altres ciutats europees. El que realment fa única la ciutat d’Amsterdam són els coffee shops i el Barri Vermell. Els holandesos són gent liberal i l’exemple més palmari és que han legalitzat la marihuana i la prostitució.

Els coffee shops no són un atractiu turístic. No hi entreu com si fos un zoo a veure quins espècimens hi ha a dins. Són locals on es pot fumar marihuana i prendre una beguda. Com que els primers que van existir servien cafè, els va quedar aquest nom. A la gran majoria no hi venen alcohol i cada client només pot comprar cinc grams de producte, que pot triar d’una carta que recorda la dels vins dels restaurants. Com qui tria entre un Priorat o un Empordà, allà trien entre una herba del Paraguai o del Marroc. Pots fer-te tu mateix el porro o el pots comprar fet. Tot tan normal.

Igual de normal és veure les prostitutes darrere dels aparadors del Barri Vermell. Estan perfectament regulades i paguen els seus impostos. Hi són tot el dia, però a la nit és quan tenen més feina. Si la cortina de l’aparador està passada és que a dins estan treballant. Vigileu de no acostar-vos molt de pressa a un aparador perquè les noies entendran que hi voleu entrar i us obriran la porta. Dic “les noies” perquè als aparadors d’Amsterdam no hi ha homes. Ho han intentat, però no se n’han sortit. La primera vegada va ser el 1995. Els organitzadors volien que les dones també tinguessin l’oportunitat de pagar per un servei sexual. Van posar un anunci al diari i s’hi van presentar centenars d’homes disposats a fer el sacrifici de prostituir-se. En van escollir una quinzena i els van posar darrere de l’aparador. El negoci va ser una ruïna, perquè pràcticament cap dona es va interessar pel servei. Des de llavors ho han provat altres vegades. Fa set anys vaig coincidir per casualitat amb una d’aquestes ocasions. Com a xou va ser tot un èxit. Els nois s’oferien amb poca roba, reien, ballaven i deien coses picants a les noies que passaven. Ara bé, quedava molt clar que aquells nois no eren allà per guanyar-se la vida amb el seu cos. Hi havien anat a passar-s’ho bé, com si fos un joc. No em va semblar gaire exemplaritzant, la veritat. Més que demostrar que la prostitució no hauria de ser una cosa només femenina, semblava que aquells homes havien anat allà a ser escollits per les dones per passar una bona estona i a sobre cobrant. Doncs van marxar amb la cua entre cames. Com sempre, vaja.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF