Benjamin Britten s’adonà de les seves possibilitats com a dramaturg tot just estrenar la seva primera òpera, 'Peter Grimes'. Convertida en un èxit de públic sense precedents, el compositor britànic va escriure que el que volia era “Tornar la musicalitat de la llengua anglesa, la seva brillantor, la llibertat i la vitalitat que va perdre des de la mort de Purcell”. Un bot important en el temps, prop de tres segles, i no menys cert, si observam els noms dels compositors anglesos en les programacions habituals als teatres d’arreu del món. La música de Britten no és senzilla d’escoltar, encara que hi podem trobar moltes influències, des d’Alban Berg fins a Mussorgsky, però no és menys cert que la seva personalitat musical resulta indiscutible, i per això també una mica estrany el ressò tan immediat al seu país, consolidat per la seva composició 'Gloriana', dedicada a la coronació de la reina Isabel II, encara que segurament aquesta circumstància es deu a molts altres aspectes, més enllà de la música, com és el domini de l’espai escènic, la capacitat per apropar els seus protagonistes al públic i l’especial cura pel llenguatge. En qualsevol cas, allò que és cert i segur és que tant la seva primera òpera com la darrera, 'Mort a Venècia', són d’alguna manera declaracions de principis de Benjamin Britten pel que fa al seu tarannà existencial, potser fins i tot més la darrera per les seves circumstàncies personals, pel declivi del seu estat de salut, que segurament, i sense que ell ho sabés, l’agermanaven amb el protagonista de la novel·la de Thomas Mann. Era un projecte al qual ja feia molts anys que Britten anava al darrere, per adaptar-la al món de l’òpera. No hi va haver cap problema amb els hereus de l’escriptor alemany. De fet, com diu Luis Gago en el programa de mà, li contestaren que tant ell, Golo Mann, com la seva mare estarien encantats, entusiasmats que es dugués a port aquest projecte, i sobretot que fos Britten qui ho fes i que no calia dir-ne els motius; i fins i tot li va “oferir” la possibilitat que adaptàs 'Doktor Faustus', perquè son pare sempre deia que si algú ho podia fer, precisament era Britten. Dit això, el que va succeir és que Britten i el seu Aschenbach pràcticament moriren alhora, per la qual cosa 'Mort a Venècia' té un trist valor afegit. També val a dir que va néixer casualment al mateix temps que la pel·lícula de Luchino Visconti, però Britten no la va veure per raons òbvies, ni tampoc el seu llibretista, Myfanwy Piper, amb qui ja havia col·laborat en les adaptacions que havia fet de Henry James. En qualsevol cas, el protagonista és escriptor com a l’original, i no músic com a la pel·lícula, per no parlar de les diferències abismals entre l’'adagietto' de la cinquena simfonia de Gustav Mahler.
Joan Matabosch ha rescatat el muntatge de Willy Decker que ja havia programat al Liceu l’any 2008. D’alguna manera era anar a un plausible tir segur per estrenar Mort a Venècia al Teatro Real. Gosaria dir que un immillorable muntatge per a l’estrena al coliseu madrileny, d’una estètica que casa perfectament amb el no menys perfecte discurs literari, en el qual podem trobar digressions i elucubracions sobre la bellesa com a fi únic de l’existència, sobre la creació, sobre filosofia, sobre la decadència enfront de la joventut encarnada per Tadzio, la mort com a preu de l’amor, però també per la Sereníssima, de la qual no n’hi ha ni una sola imatge en el muntatge de Decker, però igualment present amb una iconografia minimalista i representativa de la ciutat on millor podia transcórrer la quotidiana tragèdia de Gustav von Asenbach, interpretat per John Daszak, de veu equilibrada i una interpretació adient, impecable, del seu personatge, pràcticament tot el temps en escena. Però qui fa un altre 'tour de force' és el baríton Leigh Melrose, interpretant el vell presumit, el gondoler, el director de l’hotel, el barber, el director dels músics. Veritablement fantàstica la metamorfosi i el joc que dóna a la representació. Molt sòbria la direcció de l’Orquestra del Teatro Real per part d’Alejo Pérez i, com sempre, eficaç i adient el cor, dirigit per Andrés Máspero. El que resultà més impressionant va ser sens dubte el concepte estètic de Willy Decker. No hi ha seqüència que no deixi bocabadat, sense alè, per la seva bellesa, per la seva precisió, clavada al discurs literari. Res no és gratuït, tot sembla el que ha de ser, sempre jugant amb blancs, negres o grisos ajustats per una il·luminació superba a càrrec de Hans Toelstede. Els reflexos de Tadzio dins l’aigua, bellesa pura i cristal·lina; el darrer viatge en la gòndola convertida en taüt, d’una força visual colpidora; aquests núvols que pareixen sortits de la paleta de Magritte o el fotograma que utilitzà Derek Jarman per a la pel·lícula 'Caravaggio' representant el 'Jove amb cistell de fruites', o que després s’utilitzi aquesta imatge com a teló d’un escenari imaginari, on uns titelles representen el transcórrer de la vida del protagonista. Tampoc cal oblidar la dramatúrgia, com es van entrellaçant les seqüències, i dic seqüències perquè d’alguna manera hi ha una intenció cinematogràfica, pels fusos en negre, per emmarcar dins un escenari tot negre com una mena de pantalla on transcorre l’acció. I segurament moltes coses més que amb una representació es poden arribar a veure, a gaudir...
