OPINIÓ
Portada 01/02/2015

Està mort l'Estat del Benestar?

3 min

Si entenem com a Estat del Benestar el conjunt de polítiques socials que es comencen a instaurar a Europa després de la Segona Guerra Mundial, com són ara les prestacions d'atur, malaltia, vellesa, sanitat i educació amb caràcter universal, hem de concloure que mai no havia tingut tan bona salut com en el dia d'avui. Això també és vàlid en el cas espanyol, sobretot perquè es va incorporar tard a implementar aquest tipus de política que suposa entendre els serveis socials com un dret de la ciutadania. Basta dir que, el 1970, només s’aplicava un 8,8% del PIB en protecció social enfront del 21,5% d'Alemanya, mentre que a començaments del segle XXI era respectivament del 20,1% i del 29,8. És més, durant la crisi actual, la despesa estrictament social –descomptant l’educació– no ha fet més que incrementar-se. Concretament, les dades que ofereix l'OCDE indiquen que entre el 2007 i el 2014 s'ha passat d'un poc més del 20% del PIB al 26,8%. En aquests mateixos anys sí que ha disminuït la despesa pública global a Espanya, però ho ha fet especialment en l'apartat de les inversions, concretament en un 5% entre el 2009 i el 2013. Una davallada, per cert, que no eixuga l'enorme increment registrat en els anys previs a la Gran Recessió, de l'ordre del 48% entre el 2004 i el 2009.

Això vol dir que podem donar per acabada la discussió sobre el tema? Ni de bon tros. De fet, des del seu naixement, l'Estat social ha rebut crítiques d'un i altre costat de l'arc ideològic, encara que ara voldria destacar les provinents d'autors com Poulantzas, Wright, O'Connor o Offe, tots ells caracteritzats de marxistes. El punt en comú del seu posicionament, fet públic entre finals dels seixanta i principis dels vuitanta, just abans o durant la doble crisi dels setanta per tant, és que la política social de l'Estat no és neutra, sinó que es converteix en un factor de legitimació de l'ordre social i d'acumulació. En altres paraules, per una part, és un atenuant de la lluita de classes gràcies a la racionalització del capitalisme i el seu paper redistribuïdor de la riquesa; per l'altra, igualment afavoreix la concentració del capital a causa del fet que la política fiscal socialitza els impostos de forma diferent de com l'acumulació socialitza els beneficis, de tal manera que els obrers són els qui suporten en darrera instància el pes de l'enriquiment d'uns pocs. A més, l'Estat del Benestar crea una subclasse de funcionaris separada de la resta de treballadors de l'empresa privada, sembrant més contradiccions en la lluita de classes. En fi, tot això suposa un Estat molt més intervencionista i poderós, on la seva pròpia raó de ser es confon amb la de la societat, però que beneficia especialment l'elit econòmica i política.

Evidentment, l'Estat del Benestar és molt més que tot això. En termes històrics ha suposat uns drets socials impensables abans dels anys quaranta i l'original sorgiment d'una classe mitjana massiva. Fins i tot, en determinats moments va gaudir d'un paper redistribuïdor de la renda real. Però el que ha passat des dels anys setanta i, especialment, des del 2008, ens pot fer entendre que Offe i companyia per ventura tenien part de raó, cosa que sembla oblidar el populisme d'esquerres, tan de moda els darrers temps. No debades, la història recent ens diu que tot i l'augment de la cadència de les crisis econòmiques des del 1973, la pau social no només s'ha mantingut, sinó que ha augmentat a Occident. Res a veure, per tant, amb les derivacions polítiques que va provocar el crack del 1929, el qual podríem considerar com la darrera crisi seriosa abans de la formulació del pla Beveritge i la creació del Welfare State a Europa Occidental i, en molta menor mesura, als EUA. De fet, fou la nova legitimitat que donava la democràcia, els nous drets laborals dels treballadors i l'estrena de l'Estat del Benestar espanyol el que va permetre superar amb èxit la gravíssima crisi econòmica, les retallades salarials i una ferotge reconversió industrial a principis dels vuitanta. Com succeeix en l'actualitat, quan el manteniment dels drets socials ha fet més fàcil la pèrdua de drets laborals, les altes taxes d'atur i la baixada de salaris.

I per si això fos poc, aquest procés ha anat acompanyat d'un augment de les desigualtats econòmiques sense parangó en el passat. Un procés que no ha fet més que augmentar de la mà de la privatització dels serveis públics. El més curiós és que el mèrit de tot plegat cal distribuir-lo, a parts iguals, entre el conservadorisme de tall democratacristià com a la socialdemocràcia, que havia renegat del seu pedigrí marxista.

Per això el PSOE i el PP procuren que l'Estat del Benestar continuï ben viu per molt malalt que sembli.

stats