DARRERS DIES D’ESTIU. D’aquí poques setmanes els nens tornaran a les classes. Davant la proximitat del setembre és quan, de cop i volta, recordem els quaderns d’estiu.
“Com ho portes, nen?”
Al juliol jo sempre sumo les pàgines dels diferents quaderns i les divideixo entre els dies de vacances, i dic als meus fills:
“Mira, si fas dos fulls per dia, quan arribin les classes ja hauràs acabat”.
Al juliol els petits van omplir algunes pàgines, motivats per la novetat del material, però després tots ens vam relaxar. Ja hi haurà temps, pensàvem sense dir-ho.
I per això poques famílies aconsegueixen aquesta mitjana, igual que mai no es compleix el càlcul de metres i segons a les carreres d’atletisme, on els corredors guarden forces i acceleren al darrer tram de la prova.
Cada estiu ens passa el mateix, i a finals d’agost torno a calcular:
“Mira, si fas cinc fulls per dia, quan arribin les classes ja hauràs acabat”.
Però arriba la festa gran del poble i aquella acampada i aquella visita d’uns amics que ho impedeix. I a primers de setembre els hi dic:
“Si fas dotze fulls per dia, sis al matí i sis a la tarda, tindràs prou temps”.
No ho aconseguim. I el dia abans de començar les classes molts pares seiem amb els nens, mirant d’ajudar-los a completar els maleïts deures d’estiu en un esprint.
Per cert, això a mi no em va passar mai. La meva mare no em deixava fer-los. Em deia que ja havia estudiat prou i tret bones notes i que l’estiu era per descansar. El primer dia anava a l’escola ben espantat amb una targeta exculpatòria. El boticlasta del mestre la llegia, em mirava i em deia que ja parlaria amb la meva mare. Mai ho va fer. Eren altres temps. Els deures d’estiu no comptaven per a la nota del primer trimestre, com ara. Ens hem envoltat de normes. Fins i tot les hem aplicades als deures d’estiu.
Impossible escaquejar-se.
