Cap al quart de segle

PalmaPrograma de mà de luxe per concloure el XVIII Festival de Música Castell de Bellver 2014, on per cert tampoc hi havia gaire representació institucional cultural, encara que no sé per què he escrit “cultural”, referit als que pensen que si la paguen ja n’hi ha prou, oblidant que qui la pagam som nosaltres. Amb un concert que, com la resta de la temporada, no hi ha res a dir, Josep Vicent es va acomiadar emocionat del públic que omplia de gom a gom el “marc incomparable”, que saludava el públic amb el cartell d’“entrades exhaurides”. Ja sabem que al director de la Simfònica li agrada parlar amb el seu públic i d’alguna manera el que va fer va ser convidar el respectable a preparar-se per a la temporada que ve, ni més ni menys que la vint-i-cinquena, que és de suposar que serà especial pel que fa a la programació. I veient el que hem vist, si és com aquesta ens podrem donar per satisfets. De totes maneres, em va semblar un comiat una mica especial i vull suposar que devia ser per allò del quart de segle.

El programa s’inicià amb l’ Obertura Carnaval d’Antonin Dvorak, segona peça del seu tríptic compost de tres obertures per a concert, sota el títol de Natura, vida i amor. A la vida està dedicada aquesta obertura Karneval, que s’inicia de manera vibrant i de veritat que la sensació va ser d’estar davant una gran orquestra, segura, amb aquesta potència que indica que el moment que es viu entre el director i els músics és dolç, còmplice i, el que és millor, ho traslladen de manera natural al pati de butaques. Deliciós el moment central amb la intervenció de l’arpa, per tornar de nou a la intensitat dels remolins musicals, que es convertiren, tot plegat, en deu minuts que ja posà el llistó molt alt, a pesar del que quedava.

Com per exemple el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo amb Pedro Mateo com a solista, que es va interpretar com a homenatge a Paco de Lucía. Record en un documental que el guitarrista mig mallorquí parlava de la dificultat de tocar amb una orquestra sense saber solfeig. No era el cas i Pedro Mateo va donar una bona mostra de la seva tècnica, que naturalment el públic agraí de valent. Tant, que el guitarrista va fer un bis, la banda sonora de la pel·lícula Un día de noviembre, amb música de Leo Brower.

Pausa per encarar la Simfonia núm 6 Patètica de Piotr Ilitx Txaikovski. Vicent abans de començar va contar la història de la darrera composició el músic rus i la seva mort quatre dies després d’estrenar-la, a causa del còlera. Segurament, musicalment, la millor simfonia de Txaikovski, i també una de les més conegudes i interpretades, de la qual Vicent i els seus músics transmeteren tota l’angoixa, la passió i les turbulències de la vida del compositor en els seus darrers instants. Tot plegat, un concert rodó i variat, potser fins i tot inoblidable, per acomiadar una temporada de gran nivell.