Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

Berlusconi, les màscares fan molta por

LES MÀSCARES sempre m’han fet por, sobretot si duen una persona al darrere. Estirades i sense possibilitat de canviar l’expressió, mai no saps què amaguen ni a qui amaguen. No hi ha trets per endevinar si l’home o la dona de la màscara riu, plora o bull de ràbia per dins. Presenta una indiferència encartonada que de cap manera no et deixa indiferent. Avui tenim en els diaris de mig món (i estic ben segura que qued curta) la imatge de Silvio Berlusconi, qui per complir condemna cuidarà persones grans. Cada vegada que el veig pens que molt deu haver d’amagar aquest home per haver-se arribat a posar una careta com la que passeja. I per això, també per això, em fa més por. Al costat de persones de la seva edat de les quals haurà de tenir cura, estic segura que semblarà més vell que qualsevol dels altres. Entre les estirades que deu haver pagat i el maquillatge que li posen damunt, aquest home ha quedat embalsamat, però molt mal embalsamat. És la imatge d’avui, i sobretot és una imatge que, sortosament, va molt lligada als doblers, al poder econòmic. Només es petrifica el rostre qui pot i no qui vol. Tot això hi hem guanyat perquè, a mesura que passen els anys (i mentre la cirurgia no tingui el secret de conservar la joventut de bon de veres), de cada vegada ens creuam més màscares pel carrer, són més les que trobam a la perruqueria, in situ, a les revistes o a la televisió. A mi, ja ho he dit, un món de màscares no em fa il·lusió. No me’n fii. I quan veig Berlusconi, mirau per on, record algunes de les darreres fotos de Louise Bourgeois, quan prop de complir els cent anys, tenia una meravellosa cara plena d’arrugues, però també de vida i d’emocions.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF