LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (23)

Aplaudir el sol

SANTORí Cada dia un homenatge a l’astre solar

Dir que coneixes les illes gregues és una bestiesa perquè n’hi ha més de sis mil. No és fàcil triar un destí entre tanta oferta, però si el que voleu és veure en persona la imatge que us ve al cap quan penseu en el concepte illes gregues, comenceu per les Cíclades. És un arxipèlag al bell mig del mar Egeu i està format només per dues-centes illes. Les més conegudes i visitades són Míkonos i Santorí.

Hi ha, però, una cosa que heu de saber, i és que a les Cíclades hi fa vent. No és un retret, és una constatació. Les illes són igual de paradisíaques, les parets de les cases són igual de blanques i les platges tenen les mateixes aigües cristal·lines de les fotos, però a l’estiu hi fa vent sempre. I com que el vent no surt a les fotos, no t’ho diuen, te’l trobes. Es diu meltemi i és com una mena de tramuntana. Si ets windsurfista estàs de sort. Si no ho ets, t’hi has d’acostumar.

En favor seu s’ha de dir que, gràcies a ell, durant els mesos d’estiu el cel és sempre d’un blau brillant impecable que es fon amb el blau del mar Egeu. O sigui que una cosa va per l’altra.

Fet aquest aclariment, ja podem agafar el ferri. Totes les illes tenen el seu encant i en totes hi pots trobar l’essència de la cultura mediterrània. La frase us pot semblar pretensiosa però és molt fàcil de concretar. Només cal menjar-se una oliva gegant i gustosa acompanyada d’un got de vi blanc ben fresc en una taverna de pescadors arran de mar amb taules i cadires de fusta sota un tendal de lli blanc que mou la brisa. Sense presses. A les illes gregues et trobes imatges com aquesta a cada pas, sense forçar-les. Són així. No sé si algú, amb molta visió de futur, va impedir que asfaltessin les seves costes, com nosaltres sí que hem fet amb les nostres, o si ha sigut el caràcter orgullós dels grecs el que ho ha impedit, però s’ha de reconèixer que ho han sabut fer molt bé i que en general el paisatge illenc que es veu a les postals és també el que es pot veure a la realitat.

Si ens poséssim a descriure imatges no acabaríem. Aquella migdiada en una hamaca penjada entre dues oliveres en un poblet de Paros. Aquell espresso freddo en una terrasseta penjada sobre el mar a Míkonos. Ara bé, menció especial mereix la posta de sol al poble d’Oia, a Santorí.

Al capvespre, els seus carrers estrets de cases de parets blanques i finestres blaves s’omplen de gent. Tothom sap com acabarà l’espectacle però ningú pot resistir-s’hi. El cel canvia de color mentre el sol va caient sobre el mar. La bola groga es va tornant cada cop més vermella fins que l’horitzó se l’empassa. Llavors tothom aplaudeix. És curiós com d’emocionant pot arribar a ser una cosa tan previsible. A Oia el sol rep el reconeixement que li neguem injustament la resta de dies de l’any.

Tornàvem tan feliços i renovats de les illes gregues que em va semblar una broma de molt mal gust el que ens va passar a l’aeroport d’Atenes. Ja érem dins l’avió quan per la megafonia ens van anunciar que hi havia una amenaça de bomba sobre el nostre aparell. Tota l’harmonia de les vacances i tota l’essència mediterrània a fer punyetes. Les úniques amenaces de bomba que havia viscut jo eren els simulacres que havíem fet alguna vegada a TV3. Aquella era verídica i, tot i que s’ha de reconèixer que els passatgers vam fer un esforç per mantenir la calma, em sembla que no he baixat mai tan de pressa d’un avió. Afortunadament l’amenaça va quedar en amenaça, però ja no vam poder tornar a casa fins l’endemà. Aquell dia, per primera vegada, vaig ser notícia al 3/24.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF