NO ES TRACTA de fer des d’aquesta columna un judici paral·lel. Tampoc podria fer-lo perquè, atès que jo no hi era, hauria d’escoltar totes les parts. Això és el que farà demà el jutge quan li compareguin davant els 44 joves que, el 22 de maig de 2012, entraren a la seu de la Conselleria d’Educació i Cultura (un immoble del qual sempre he sentit a dir que és un edifici intel·ligent i no n’he conegut cap de més absurd mai), i s’assegueren a la zona on hi ha els despatxos que en aquell moment ocupava el conseller Rafel Bosch. No sé què hi va passar, però el fet és que, com ens contaven ahir quatre dels encausats, hi ha 44 joves acusats de desordre públic per haver entrat a un edifici públic, i entre aquests n’hi ha set als quals demanen un any de presó per lesions a la llavors cap de gabinet, a qui per cert els joves denunciaren per agressions. A mi, que la violència em sembla sempre condemnable, no puc entendre la magnitud que ha agafat aquest cas. En canvi, puc comprendre uns joves que volien protestar contra les mesures educatives. Entenc que entrassin si ningú els barrava el pas i que muntassin el seu campament en una de les sales d’espera. Diuen que ara que són dos anys més grans encara veuen més clar que les coses en Educació no van bé. Segur que en aquests dos anys han trobat molts més motius per anar a visitar la consellera Camps, però ja havien tallat les ales a la seva llibertat. Paciència, aquí uns seuen en una part de la porta i els altres no tenen lloc ni a la recepció.
