Ara fa un any, vaig escriure en aquest mateix diari un article amb el qual m'acomiadava del 2013, destacant que per les dates en què ens trobam és habitual que tothom faci balanç de tot el que ha passat en els darrers dotze mesos i, sobretot, promeses d'esmenar els errors i tractar de no repetir-los. Rellegint aquell escrit veig que, per desgràcia, podria fer un retalla-enganxa i ningú no se'n temeria.
Continuam amb els missatges d'optimisme llançats des dels distints governs, que porten massa temps certificant el final d'una crisi que només ells veuen i escassament preocupats per les "seqüeles" de les quals parlava fa poc Mariano Rajoy. Un Rajoy que segueix impertèrrit davant els greus casos de corrupció que esquitxen el seu partit i que es limita a posar-se de perfil per, com aquell jonc del Duo Dinámico, doblegar-se i resistir davant les adversitats, sense fer res per aturar el vent que les provoca. La corrupció, com sabeu, s'ha consolidat en la segona posició de preocupacions ciutadanes, just per darrere l’atur, sense que hi hagi una voluntat política per establir els mecanismes que l'eradiquin.
En aquest sentit, tampoc no podem parlar de canvis reals orientats a recuperar la confiança ciutadana en un sistema que els és cada cop més llunyà i estrany. Hem sentit parlar molt de regeneració democràtica, de transparència i de noves maneres de fer política, però són pocs els que es creuen que de veres s'està seguint aquest camí de renovació, i això ajuda al naixement i consolidació de forces alternatives, que amb missatges clars i directes (populistes, en diuen alguns) i amb una estratègia de comunicació molt cuidada i treballada han aconseguit fer-se un forat en el mapa polític, per a desesperació dels partits tradicionals. Uns partits que, en lloc de presentar propostes creïbles i viables, han optat pel discurs de la por, com comentava en la meva anterior col·laboració.
Malauradament, també hem de seguir parlant d'austeritat, per molt que alguns dels seus més ferms defensors comencen a adonar-se de la seva perversitat i dels seus efectes nocius no només sobre la ciutadania (cosa que els importa ben poc), sinó també sobre els sacrosants mercats. Contradient la majoria de manuals, s'ha apostat per una reducció brutal de la despesa pública, sense caure en el fet que el principal problema ve per la part dels ingressos. Vull afegir que això no es pot interpretar com un retorn a la carta blanca característica de l'època de bonança i que ens ha deixat el territori ple de cadàvers en forma d'aeroports, palmasarenes o promocions immobiliàries a mig fer.
Tampoc serà recordat aquest 2014 per haver avançat en el camí de la cohesió social ni de la igualtat d'oportunitats. L'empobriment continuat dels treballadors espanyols (del qual s'envania Rajoy davant els japonesos) i illencs (els segons que més s'han empobrit durant la crisi econòmica) no és més que la conseqüència lògica d'unes polítiques errònies i incapaces de solucionar la xacra de l'atur ni la creixent precarietat laboral. I a tot això cal sumar-hi les greus retallades que ha rebut el sistema de benestar i el seu cabdal paper redistributiu.
Continuam avançant cap a una societat on la desigualtat i la manca d'equitat són la norma i on les polítiques que s'estan seguint per fer d'Espanya "un model de recuperació econòmica" estan consolidant uns canvis estructurals que només beneficien una minoria. Continuam amb les tisores indiscriminades en els serveis públics, amb elevades taxes de risc d'exclusió, amb milions de menors afectats directament per la crisi i l'austeridici, amb uns governants incompetents i subjectes al dictat del gran capital, amb una ideologia 'neocon' que se sent molt còmoda en les altes esferes i que incomprensiblement molts dels de baix subscriuen, amb una situació internacional esquitxada pels conflictes territorials i religiosos, amb famílies desnonades per bancs salvats amb doblers públics, amb la culpabilització dels immigrants, amb lleis que atempten contra la llibertat d'expressió, amb una separació de poders inexistent, amb una corrupció que podreix tot un sistema que es resisteix a ser renovat, amb una partitocràcia lampedusiana que ven fum perquè tot continuï igual...
Per tot això, acabaré igual que l'any passat, acomiadant un any protagonitzat per una crisi econòmica, laboral, social, política i de valors que segueix colpejant gran part de la ciutadania, però amb la creença que no hi ha res que no puguem canviar i amb la convicció que al llarg de 2015 (any electoral, no ho oblidem) hem de seguir lluitant contra els continus atacs que rebem, contra els intents de fer-nos callar, contra una manera d'entendre la política, contra una economia que avantposa les xifres a les persones... En definitiva, contra els que ens volen fer cada cop menys ciutadans.
Molts d'anys a tothom!
