21/08/2015

Adéu a la comicitat i l’enginy de l’actriu Lina Morgan

4 min
Adéu a la comicitat 
 I l’enginy de l’actriu Lina Morgan

BarcelonaAgradecida y emocionada solamente puedo decir: gracias por venir ”. Amb aquesta cançó van començar, durant anys, les actuacions de Lina Morgan al teatre madrileny La Latina, on l’actriu omplia l’escenari amb els seus saltirons, ganyotes i, sobretot, amb un sentit de l’humor càndid, esquitxat d’una picardia innocent, arrelat en la comèdia espanyola de les dècades dels 50 i dels 60. Morta ahir als 78 anys, amb una precària salut des del 2013 -que l’havia tingut ingressada durant mesos a la unitat de cures intensives d’un hospital madrileny-, Morgan ha sigut una de les cares més conegudes del teatre, el cinema i la televisió de les últimes dècades, encara que es retirés dels escenaris l’any 1993 i que s’acomiadés de la petita pantalla el 2008.

“Em diverteix molt improvisar i sé que als espectadors els agrada que ho faci, perquè així saben que el que faig és de debò”, declarava poc abans de l’estrena de la sèrie Academia de baile Gloria, que va emetre Televisión Española el 2001, com bona part de les seves incursions televisives. Uns anys abans, amb motiu d’Hostal Royal Manzanares -que va batre rècords d’audiència-, Morgan admetia que els papers de perdedora li encantaven: “Són els que se’t fiquen a la butxaca, com feia Charlot a les pel·lícules, que clavava una puntada de peu al policia i esclafava un pastís a la senyora de les perles”.

El triomf de ‘l’aneguet lleig’

Nascuda a Madrid el 1937 amb el nom de María de los Ángeles López Segovia, la futura actriu era filla d’un sastre i d’una mestressa de casa. Tenia quatre germans. Tots ells vivien en un pis humil del barri de La Latina, a Madrid. Després de primària va haver d’abandonar els estudis per col·laborar amb l’economia familiar recollint cartrons i ampolles al costat del seu germà José Luis, que més endavant es convertiria en el seu mànager.

Des de molt petita, María de los Ángeles tenia clar que volia ser “artista” i als 11 anys va començar a estudiar ball clàssic espanyol: només dos anys després va debutar amb la companyia infantil Los Chavalillos de España, en què va actuar com a solista de ball clàssic, i quan en tenia 16 va ser contractada a la companyia de revistes de Matías Colsada, en què faria equip en nombroses ocasions amb l’actor Alfonso del Real. Com que era menor d’edat, va haver de falsificar la seva data de naixement, i va aprofitar per batejar-se de nou amb un nom més sonor que l’acompanyaria per sempre més, Lina Morgan. Encara que va tenir poca projecció com a vedet per ser baixeta i massa prima, va anar guanyant adeptes en les revistes de la dècada dels 50, combinant les cançons, el ball i l’humor en nombroses obres, com ara La blanca doble (1953), ¡Tontita! (1955), Mujeres o diosas (1956) i Madame Frivolidad (1959). L’any 1960 participaria en la seva primera pel·lícula, la comèdia Vampiresas 1930, de Jesús Franco. Des de llavors combinaria els escenaris amb la gran pantalla: a partir de Las que tienen que servir, de José María Forqué (1967), i, sobretot, gràcies a l’èxit de La tonta del bote, de Juan de Orduña (1970), Morgan consolidaria el seu vessant més còmic, i s’especialitzaria en personatges que tenien grans dificultats per les relacions amoroses, sovint titllada d’ aneguet lleig.

Abans de la mort de Franco, l’actriu treballaria amb grans còmics com Tony Leblanc, Miguel Gila, Florinda Chico, Antonio Ozores i José Luis López Vázquez. Alguns dels directors amb qui va col·laborar van ser Pedro Lazaga, Mariano Ozores i Pedro Masó -tres dels prolífics exponents de l’època, en què abundaven les comèdies esbojarrades i alhora naïfs-. Va ser amb aquest últim que interpretaria una monja que atracava un banc i la seva germana bessona a Hermana, pero ¿qué has hecho? (1994). Fins al 1975, Morgan va participar en una seixantena llarga d’obres de teatre i revistes musicals, però a partir de la Transició, coincidint amb l’esplendor del destape, li va tocar reinventar-se com a empresària teatral. El 1978 va llogar el teatre La Latina, i cinc anys després el va comprar per 750.000 euros. Ho havia pogut fer, en part, gràcies a l’èxit de ¡Vaya par de gemelas!, amb què va recaptar entre el 1980 i el 1983 més de 15 milions d’euros. Altres obres d’aquesta etapa teatral van ser Sí al amor (1985-1987), El último tramvía (1987-1991) i Celeste... no es un color (1991-1993). Entre els seus papers recurrents hi havia el de la dona poc espavilada, la soltera reprimida, la innocent de poble i la beata santa.

Els últims èxits televisius

Després de tancar la seva presència als escenaris, Lina Morgan va sovintejar el format televisiu a partir de Compuesta y sin novio (1994). El públic que l’havia admirat al teatre la seguia ara a la petita pantalla: la recuperació de les comèdies en què havia participat anys enrere en programes com Cine de barrio era alternada amb sèries com Hostal Royal Manzanares (1996-1998), ¿Se puede? (2004) i Aquí no hay quien viva (2005). Poc després d’acomiadar-se d’aquest format amb Escenas de matrimonio (2008) va vendre el seu estimat teatre La Latina al grup Focus el juny del 2010 a canvi de 7,5 milions d’euros, un despatx i una llotja per a tota la vida. Aquí és on s’ha instal·lat la capella ardent de l’actriu. Concha Velasco, que havia sigut comparada en múltiples ocasions amb Morgan, exemplificava ahir l’estima que la professió ha tingut per ella: “L’he admirat sempre. Ha sigut un exemple en la vida. Jo en realitat sempre he volgut ser Lina Morgan”.

stats