RECONEIXEMENT

“Ens distreuen amb tendències de moda I oblidam la realitat”

Miquel Adrover, Premi Nacional de Moda 2018, tornaria a fer roba “si contribuís a pensar el món”

Fa tot just un any, ell mateix anunciava a Instagram: “El dissenyador Miquel Adrover és mort”. D’ençà del 2012 no havia presentat cap col·lecció de roba en una passarel·la, i abans d’això, feia anys, després d’un daltabaix que l’havia allunyat de la moda, que treballava per a la marca de roba ecològica alemanya Hess Nature. Les col·leccions no duien el seu nom. Així que, per trobar el dissenyador mallorquí en plena efervescència, conquistant Nova York com pocs o cap espanyol ho ha fet en els darrers temps, ens hem de remuntar als anys que van del 1999 al 2001. Per això, aquest dijous, quan el Ministeri de Cultura i Esports va anunciar que Miquel Adrover (Calonge, 1965) havia estat reconegut amb el Premi Nacional de Disseny de Moda 2018, la notícia va sorprendre molta gent del gremi o seguidors de la moda, fins i tot el mateix Miquel Adrover.

El trobam a la seva casa-taller de Calonge: “No esperava aquest premi. No el consider un reconeixement pòstum, tot i que sí que és cert que molts premis t’arriben quan ets mort. Dit això, n’estic molt content, i no tant per mi com per la reflexió que pugui generar al voltant de la moda o, més ben dit, d’una altra manera d’entendre i d’enfocar la moda, que és, en definitiva, el que jo he fet sempre. Ah, bé, i estic especialment content pel meu pare i la meva mare, que gairebé mai no es varen poder adonar que el que feia el seu fill tenia una certa transcendència”, confessa Miquel Adrover.

Impacte profund

Precisament el jurat que ha atorgat el premi al dissenyador de Calonge apunta en aquest sentit de la transcendència en la justificació que ha fet pública. Li reconeixen “l’impacte profund que ha causat en el món de la moda”, “el compromís social i la capacitat reflexiva de la seva feina”, així com “la vigència atemporal del seu discurs en el marc de la creació contemporània”. Miquel Adrover també afina en aquesta línia: “La roba té molt de poder en el món [sembla preferir el terme roba que no parlar de moda]. Segons com vesteixes, et tracten d’una manera o una altra, pots follar o no... La roba té molt de poder, però no sap emprar-lo per contribuir a pensar i canviar el món. O no s’ha volgut que fos així. El que ha interessat és estereotipar-nos”. El dissenyador es demana “per què la moda, amb tot el seu poder, no pot contribuir a conscienciar sobre el canvi climàtic, sobre el racisme, sobre l’homofòbia, sobre l’abús de poder de les religions, sobre la violència...? Contràriament ens distreuen amb tendències de moda del tot supèrflues i oblidam o fan que oblidem la realitat”.

De fet, ell posava l’accent de les seves escasses col·leccions de roba, tan escasses com d’enorme repercussió, en la crítica del consumisme i la dictadura de les grans marques, en la discriminació de la dona, en el masclisme predominant, en la necessitat del reciclatge i la reutilització també i especialment en la roba, en la situació del món islàmic o, entre d’altres, en la denúncia del patiment i les injustícies que s’infringeixen en la immigració. Nova York s’hi va agenollar, al marge que també hi havia qui s’escandalitzava.

Crear tendència sense voler

I aquell jove de Calonge, que abans d’arribar als Estats Units havia passat per Londres, va fixar uns paràmetres en la roba, una manera d’entendre-la, que va crear escola sense escola. Sense anar més lluny, els texans que ell arrossegava i embrutava quan anava amb bicicleta pels carrers de Nova York varen crear tendència i feren que totes les marques investigassin maneres de rompre i embrutar els calçons amb processos fake abans de comercialitzar-los. Igualment, a Adrover se li deu la sobredimensió dels logos -la firma Polo de Ralph Lauren mai no havia tocat el seu logo fins que ell el va fer immens. Donar la volta a les peces de Burberry per deixar els folres o les vergonyes de la gran indústria al descobert foren altres de les seves conquestes imitades fins a l’extenuació. O també recuperar les pròpies robes, girar-les, ajuntar-les aparentment sense solta ni volta, recosir-les, fermar les distintes peces eren, per a Adrover, propostes per allargar la vida de la roba, o més ben dit, com ell ho defineix, “allargar la vida sentimental , la importància sentimental de cada peça de roba, la que té per a la persona de la identitat de la qual és part. El reciclatge i la reutilització els vaig defensar tant com vaig poder i des del primer moment. Encara ho faig, formen part de la meva manera d’entendre la vida”.

A Adrover li dol que moltes d’aquestes propostes trencadores que va fer s’hagin seguit o interpretat de manera superficial, mercantilista o purament estètica. “No vull ser negatiu, però ara per ara tot és estètica sense cap profunditat. No hi ha voluntat de canviar el món a través de la roba, sinó de domesticar-lo.El món occidental està molt estereotipat. La gent i les firmes de moda no fan res més que reproduir o, com a molt, interpretar coses i tendències que han funcionat en els anys 80, els anys 20, els 60, sense demanar-se per què funcionaren en aquell moment, què expressaven de la seva realitat, i així s’evita la reflexió: què hem de comunicar avui amb la roba?”.

No és mort

Entre la crisi que va patir el 2001 després de l’atemptat de les Torres Bessones, entre el desacord amb el funcionament de la indústria de la moda, Adrover ha tingut un parell d’anades i vingudes de la creació de roba. El 2004 tornà a Mallorca i va obrir el bar Es Jaç al barri de les Drassanes de Palma. El mateix nom del bar ja l’unia a la terra, com també ho feia un interiorisme creat per ell que era tota una declaració de principis, l’expressió de la tornada i la recuperació dels orígens. El negoci no va durar gaire temps, però Adrover continua reivindicant “la connexió amb la mare terra com a via per trobar la veritat de les coses. Sense la terra, sense el que has ensumat, no ets res”, afirma.

L’any passat, quasi al mateix temps que anunciava la mort del dissenyador, Miquel Adrover presentava una exposició de fotografia i ceràmica a Santanyí. “A mi no m’interessa la fotografia. Jo el que vull és comunicar-me a través de qualsevol llenguatge”.

Quan se li demana si, després del Premi Nacional, pensa tornar a la moda, ell respon aviat: “Som aquí. Si puc ajudar a pensar el món, a conscienciar i compartir, tornaré. Per estètica o per doblers, no ho faré”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF