OPINIÓ
Portada 21/02/2015

Sa Seu plena de sous

3 min

Mira que ho són complicats aquests mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs amb les seves llengües o modalitats, Déu n’hi do!

D’ençà que he començat a salar tot m’ha vingut tort. I és que ja se sap, amb això de qüestions culinàries o et passes de molt i de mides o no hi arribes. No sé com en Toni d’Escorca va poder viure tants anys allà dalt de la muntanya tot enrevoltat de frares i pagesos sense embullar-se; bé, la veritat és que tenir a mà un batlle que parli bé l’espanyol i a més a més se’n desfaci d’allò millor amb la ciència jurídica (això del Dret pot ser ciència?, i és que a qualsevol cosa, encara que no tingui fonaments de física o química, li diuen ciència) té el Cel guanyat. Quina sort poder tenir-lo al meu costat.

La veritat és que no sé cap on girar-me. Per Sant Sebastià el batlle Isern (sí, aquell que ja pastura a la darrera tanca) em va insistir que el dia del patró de Ciutat, perdó, de Palma de Mallorca, havia d’anar a la Seu a oir l’ofici solemne presidit pel senyor bisbe de Mallorca. La veritat és que ni un ni l’altre salen gaire, el batlle perquè es vol fer el culte amb aquesta guarda de progres que encara el ploren, i el bisbe de Mallorca, com tots els que es deixen caure per aquí, és valencià i allà no parlen català sinó el bell idioma valencià tan dolç que no necessita ni una mica de sal. Jo, com sempre a la meva i en dia tan senyalat, abans de partir pos un tuit per tenir informat el poble perquè la meva agenda és pública i jo no m’amag de res, tothom té dret a saber on som i on vaig. La veritat, em feia ganes anar a l’ofici a sa Seu de Mallorca, sa catedral més bella del món, a acompanyar es bisbe, que era el que presidiria l’acte. Tot i que allà on vaig som jo que presidesc, per això som el president, faltaria més!

Encara no havia arribat a sa Seu i el meu tuit ja era ‘trending topic’; com sempre, per la xarxa m’escometien tuitejant a mil per hora; la realitat és que les meves piulades tenen molt d’èxit. No ho vaig entendre gaire bé, però en sonà que parlaven de sobrassades (punyeteres dues esses enmig d’aquesta paraula tan nostrada) i des bisbe. Encara em deman què té a veure es bisbe i sa sobrassada, però és que n’hi ha que per embullar la troca només saben mesclar ous amb caragols, punyeters catalanistes.

Havent acabat l’ofici, vaig aturar-me a sa sede (quina mania voler dir la seu del partit; sa sede és sa sede i tots ja ens entenem). És un goig passejar per dins aquest majestuós edifici, quatre plantes, tot el mobiliari nou de trinca, i això que ja té els seus anys. Ja es diu que l’obra ben feta dura per sempre i, a més a més, la decoració té aquell estil dels grans despatxos madrilenys, tot traspua magnificència, poder...

Però aquesta gent illenca no em dóna treva, qualsevol diria que no els en faig ni una de bé. Ja havia superat allò des bisbe, sa seu i ses sobrassades i ara em retreuen sa sede. Què en som, jo, de la mort d’en Berga! Tot arran de les declaracions d’aquell engominat de Madrid, sí, el dels doblers a Suïssa, que va aprofitar la seva compareixença telemàtica a la Comissió Parlamentària per parlar de l’hospital de Son Espases, per amollar que la nostra sede l’havien pagada els empresaris a canvi d’adjudicacions d’obra!

Quines beneitures, i encara n’hi ha que s’ho creuen! Sa sede la férem, com deia aquell polític alemany, amb sang, suor i llàgrimes. Faltaria més! A casa nostra tothom paga les quotes (i qui no, al carrer), tots els càrrecs públics posen el seu gra d’arena (no em faran dir sorra, que sona molt lleig) per pagar un damunt l’altre els doblers per fer front a la hipoteca que ens deixà el de Segòvia, aportant una bona tallada dels seus sous. Tot són ganes d’embullar fil ara que vénen les eleccions de maig. Que si doblers en efectiu, que si els nombres no quadren. El primer que han de fer és aprendre a sumar bé i confiar en la bona fe de la gent. Aquests de la bancada contrària són uns malpensats que només inflen els periodistes. Només pensen en una cosa: fer-me fora o per les bones o per les males, plet rere plet. En aquesta província balear mai havien filat tan prim. Tanmateix ningú em traurà ni de sa seu ni de sa sede ni em fotrà les sobrassades penjades en aquella escala tan guapa que encara fa goig. A defensar lo nostro no ens guanya ningú!

stats