OPINIÓ
Portada 13/05/2015

Pensant l’escola

4 min

En un món que sobrevalora la immediatesa en tots els àmbits de la vida i, sobretot, en la comunicació gràcies als avenços tecnològics, un món basat en un model de relacions socials que ens deshumanitza perquè ens empeny envers un “aquí i ara” frenètic, és més necessari i urgent que mai reivindicar el valor de l’atenció.

L’atenció no és altra cosa que saber fer les coses amb la voluntat, l’esforç, la paciència i l’esment necessaris perquè cada acció –per petita que sigui i per prescindible que ens pugui parèixer– surti el millor possible. Així era com ho feien, i encara ho fan, els bons artesans cada cop que comencen a tallar una fusta, una pedra, un tros de marbre o qualsevol altre material, fins a treure’n l’essència que el converteix en un objecte bell.

És el mateix procés que segueix qui té el do de cisellar el pensament a través de paraules, d’imatges, de música, de fórmules, per donar forma a una obra que, quan la contemplem, ens sembla tan perfectament arrodonida i profunda en el contingut i cristal·lina en la forma, com si sempre hagués existit. Aquest és el 'labor limae' que deien els antics i que coneixen aquells que a poc a poc saben refinar allò que es troben entre les mans perquè es converteixi en una feina eternament bella i acabada.

I, més encara, per difícil i feixuga que ens pugui parèixer, precisament quan més ens costa, l’atenció és no 'dis-treure' la mirada, ja que les dificultats són l’ocasió que la vida ens presenta d''ex-treure' l’or de la matèria informe que l’envolta. L’or no és altra cosa que el valor de l’atenció que hem posat durant el procés i aquest valor és adquirit com un costum que esdevé virtut vivificadora de totes les experiències que anem fent.

La metàfora alquímica de la transformació dels metalls en or significava atribuir un valor a alguna cosa que, una vegada que l’havíem trobada dins nosaltres mateixos, no es corrompia i romania com un tresor per a tota la vida. Abans era possible portar a terme un procés d’aprenentatge determinat per arribar a “ser algú”: quan ho havies aconseguit, et conformaves a fer i ser “allò” la resta de la vida, segurament continuaves aprenent tota la vida, però, de forma autònoma, lliure, fins i tot espontània si eres capaç de progressar.

Ara, fins i tot les metàfores canvien i al món de l’educació ens trobem amb un llenguatge mercantilista que tradueix el procés formatiu en crèdits i la llibertat creadora en processos estandarditzats d’innovació que estan tan de moda, però que solen ser ben poc creatius perquè segueixen uns patrons prèviament definits pels interessos del mercat. L’or alquímic s’ha convertit en vulgar moneda que bescanviem per obtenir certificats formatius que acrediten que seguim les regles del joc de la formació permanent i contínua; que existim perquè seguim actualitzant-nos com si fóssim un programa informàtic.

La paciència i la virtut de l’atenció no és precisament allò consubstancial a la forma de fer de la nostra societat. Ni tan sols l’escola està pensada per ensenyar-la ni per practicar-la ni per donar-ne exemple, obligats com es troben els ensenyants a desenvolupar programacions didàctiques massa ambicioses i al mateix temps inabastables, si es pretén seguir el ritme del calendari escolar. Un dels mals que pateix l’escola és precisament el fet que obliga els estudiants i també els docents, sobretot al batxillerat i als estudis universitaris, a enfrontar-se amb programes absurdament i pretensiosament desmesurats, tant en l’àrea humanística com en la científica, els quals es basen en la major part dels casos en una juxtaposició de continguts que acaba per substituir la fecunda i creativa discussió crítica.

Avui dia el mercat troba interès en l’educació perquè s’ha convertit en un negoci com qualsevol altre: el capital es pot invertir en la construcció de qualsevol obra, producte o servei i, en general, en qualsevol projecte, perquè els doblers no coneixen límits, encara que necessiten justificar-se mitjançant una finalitat socialment acceptable (l’anomenada “responsabilitat social corporativa”). Els doblers tenen la virtut proteïforme: com un organisme tenen la finalitat de subsistir i créixer i d’adaptar-se a qualsevol situació; omplen els espais que abandona l’Estat, com està succeint amb l’educació.

L’educació es mereix una mirada utòpica, una visió des de dalt que li permeti recobrar el seu potencial de model creador de mons possibles, d’alternatives practicables que projectem sobre la realitat del nostre món, una mirada que només l’observació atenta i pausada del món pot arribar a construir.

El deure principal de l’escola és fer conèixer el món als individus, als pobles, a fi que no visquem en un somni, perquè no acabem imperceptiblement claudicant de la nostra capacitat d’imaginar, de pensar i de posar en pràctica els altres mons possibles a la nostra realitat més concreta i pròxima. Perquè no oblidem mai que l’educació és el motor propulsor de la mobilitat social que les societats necessiten per reduir la desigualtat.

stats