Ja arriben les primeres pluges, que encara que no donin el tret de gràcia a l’estiu meteorològic, en certa manera certifiquen des d’una altra simbologia el canvi de temps pregonant una tardor política que molt em tem serà una de les més complicades i apassionants que ens tocarà viure.
Sincerament, us he de dir que vaig demanar vacances a la directora del diari, Cristina Ros, que, molt comprensiva ella, em va deixar fer una desconnexió durant el passat mes d’agost. Tot i així són molts els esdeveniments que m’han temptat a fer-me incomplir aquesta lliurança sol·licitada i a la vegada poc gaudida. L’activitat a les xarxes socials no atura i són molts els que m’escometen a donar opinió sobre els esdeveniments que ens ha tocat viure aquest mes i mig darrer.
La primera sensació que em deixa aquest estiu més calorós que record és la d’haver viscut una onada de visitants que ens han fet empetitir més que mai a tots els mallorquins. Quina gentada per tot arreu! Tant a les zones turístiques de la part forana com a Ciutat, hi ha hagut moments que he tingut el sentiment de trobar-me dins una gàbia amb la llibertat de moviments totalment reduïda. No sé quin benefici real donarà aquesta gernació que ha desfilat per la nostra illa enguany. De la terrassa de casa meva estant, m’ha sorprès la desfilada de gent amb les polseretes del tot inclòs ben visibles, fent equilibris per aguantar els tassons de cervesa que s’emportaven de l’hotel on s’allotjaven intentat aprofitar fins al darrer cèntim d’euro que els proporciona aquesta modalitat de turisme, que quan els profans ho critiquem, el subsector hoteler ens diu que ens hem d’adaptar a la demanda i que això és el pa que es dóna. Supòs que el plàstic és fàcil de cremar a Son Reus, mentre no acabi dins la mar!
He hagut de baixar a Palma un parell de pics, ja et pots espavilar per trobar aquells caminois estrets però poc concorreguts, tanmateix en arribar a Inca l’autopista mana, els embossos, els dies de bon temps per les obres, els de pluja per aquesta mena de serp de cotxes amb ferratina de les empreses de lloguer farcits de turistes que lluiten per anar a la capital i fer la passejada aprofitant que no podran gaudir d’un dia de platja; fan que tot Mallorca sembli una única gran ciutat on impera el trànsit més caòtic que ens puguem imaginar. Aviat farem comptes, alguns hauran guanyat –faltaria més, som una economia turística–, altres hauran treballat de valent per uns sous cada vegada més esquifits. Al ciutadà corrent li queda aquella sensació agredolça que fa que no et sentis content de veure i viure aquests mesos incòmodes però, segons diuen, imprescindibles pel bé de la nostra economia.
Si l’estiu oficial començà a cops de canapè reial al palau de l’Almudaina amb reverències i capades al cap d’estat, ha acabat amb una polèmica apassionant encetada per un polític valent i que donarà molt de joc en aquesta legislatura. Em refereresc a Miquel Ensenyat. Estam massa avesats a callar i a parlar només d’allò que es jutja com a políticament correcte. El president Ensenyat, i no és un joc de paraules, ha fet pedagogia i ens ha mostrat als ciutadans mallorquins la crua realitat d’aquesta Espanya que xucla doblers d’uns territoris per malbaratar-los en altres, una cursa a corre-cuita que no té aturador. Un estat on alguns, com molt bé deia el president, ens anam convertint en ciutadans de quarta categoria mentre altres gaudeixen d’uns serveis i infraestructures que aquí no podrem tenir mai. Bona deixondida ens ha donat el president! Alguns, els que volen mantenir el silenci i el misteri entorn d’aquesta realitat, han mostrat la seva preocupació per aquesta ventada de realitat que encara que no ignoren, procuren no tenir present.
És mal de fer governar un poble que cada vegada vol saber més coses i desperta d’una letargia que ens ha mantingut mig adormits durant gairebé tres-cents anys. Cada vegada són més els que van despertant, de moment callats, però mirant tot allò que els envolta. Cada vegada sabem més coses, anam aprenent com funciona aquesta Espanya que, fins fa poc, eren minoria els que gosaven analitzar amb ulls crítics. Ens ho explicaren dos mallorquins que ja no són amb nosaltres, que l’estiu s’ha emportat amb una revinclada final: l’inquer Antoni Riera i Siquier, que ens feia veure la realitat del nostre país i ens encoratjava cap al futur, i el ciutadà i veí de Bunyola Climent Garau i Arbona, que féu de la seva vida un exemple de dedicació al nostre país i a la nostra cultura, tot això amb un activisme que fins i tot els darrers anys de la seva vida no va deixar mai de banda. Els que hem tingut la sort d’haver-los conegut sabem ben segur que la seva contribució al nostre país ha estat determinant: han sembrat la llavor de la llibertat.
