60 anys d'Òmnium
Política 10/07/2021

El testimoni dels socis d'Òmnium: "Treballo en un barri deprimit on el català ha patit un retrocés"

El 1961 tenia cinc socis però el creixement més espectacular l’ha tingut els últims sis anys

6 min
L'evolució dels socis d'Òmnium

BarcelonaÒmnium, amb permís del Club Super3, que al llarg dels seus 30 anys d’existència ha arribat a entregar més d’1.500.000 carnets, és una de les entitats amb més socis de Catalunya. El 2019 va superar en nombre de socis el Barça i, des d’aleshores, la diferència ha anat creixent: Òmnium en té actualment 186.985 i el Barça –les últimes dades són del juny del 2020– en té 140.175.

El terratrèmol social i polític va ser tan gran fa més de tres anys que va desplaçar els referents històrics i polítics i la cultura i la política van guanyar terreny a la pilota. L’espectacular creixement de l’entitat és paral·lel als últims esdeveniments. El 2010 Òmnium tenia 25.082 socis, el 2017 en sumava 95.359 i, des del referèndum de l’1 d’Octubre, la xifra s’ha més que triplicat.

Molts d’aquests socis són també voluntaris. En concret, en aquests moments, n’hi ha 14.840, que fan diferents tasques, des de campanyes fins a projectes, passant per classes o concursos literaris. Òmnium s’ha aliat amb diferents entitats per tirar endavant projectes socials i culturals en barris i ciutats de tot el territori català. Un dels reptes de l’entitat és acostar-se més als joves, perquè la mitjana d’edat és de 57 anys i, malgrat que els últims anys s’ha anat revertint, continua havent-hi més homes que dones. Parlem amb alguns d’aquests socis: molts d’ells s’han implicat amb l’entitat els últims anys i treballen, sobretot, en activitats culturals. Alguns han decidit tenir un paper més actiu perquè consideren que el català viu un retrocés, d’altres van viure molt de prop els seus inicis.

Isabel Arroyo, 64 anys

"Treballo en un barri deprimit on el català ha patit un retrocés"

Isabel Arroyo és de pares andalusos i va aprendre el català quan tenia 14 anys, a les nits, en una escola on es feien classes en ple franquisme. “Tenia molt clar que volia aprendre català”, diu. Des de fa un any treballa com a voluntària d’Òmnium al barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat. “Soc monitora de lleure i des de la crisi del 2007 hi ha hagut un retrocés del català, Sant Ildefons és un barri molt deprimit on no es parla gaire català però abans hi havia més receptivitat, últimament és més difícil i també hi ha més comentaris de menyspreu envers la llengua. Les famílies ho passen molt malament i alguns discursos de l’extrema dreta han acabat calant”. Arroyo intenta convèncer mares i pares perquè aprenguin català, i ha engegat un programa de lectura per als infants: “Alguns no llegien gens i ara en tres mesos han llegit una vintena de llibres, voldria fer el mateix programa per a les famílies, potser no van a la biblioteca però aquí el contacte és diari, i és més fàcil animar-los perquè agafin un llibre i llegeixin”, explica entusiasmada.

Genís Vives, 21 anys

"Òmnium hauria de comptar més amb els joves"

“La decisió d’associar-m’hi va ser cent per cent meva”, diu el Genís Vives, que es va fer soci d’Òmnium el 2018, als 18 anys. Estudiant de dret a la Universitat de Barcelona i veí de Valls, des de fa un any és el responsable de cultura de l’Alt Camp. “Crec que és important treballar per la llengua i la cultura. Una enquesta recent deia que als patis dels instituts de Valls el 60% de les converses eren en castellà, i segur que hi ha llocs on la situació és molt pitjor”. Vives també es va sensibilitzar més quan va veure la repressió: “Molts coneixem encausats, a la comarca n’hi ha dos, i crec que cada vegada hi ha més joves mobilitzats perquè veuen que a casa no arriben a final de mes o perquè coneixen el fill d’un desnonat”. Tanmateix, Vives creu que Òmnium hauria de fer un esforç per arribar més als joves: “No fer-ho a través de campanyes a les xarxes o intentant utilitzar un determinat llenguatge, sinó posant més èmfasi en els problemes que tenen els joves, teixint aliances amb ells, comptant amb ells”.

Isidre Domenjó, 62 anys

"Òmnium ens va donar l'oportunitat d'aprendre català"

El primer contacte d’Isidre Domenjó amb Òmnium va ser el 1978, tres anys després d’haver acabat l’institut. “No havia pogut aprendre el català a l’escola i vaig anar a les classes que Òmnium feia a la Seu d’Urgell. El meu professor, Amadeu Gallart, al cap de poc es va convertir en el primer alcalde democràtic després de la dictadura -explica Domenjó-. Va ser una gran oportunitat per als que, tot i ser catalanoparlants, no havíem pogut aprendre el català a l’escola”. Gallart era en aquell moment del PSUC i es va presentar al capdavant d’una candidatura unitària de Redreçament i Progrés (PSC-PSUC i independents). “Recordo que en aquell moment a Òmnium hi havia un espectre polític molt ampli, hi havia gent del PSUC però també d’Unió Democràtica i es batallava sobretot per la llengua”. Tot i haver anat a les classes de català i haver participat en algunes de les activitats culturals d’Òmnium, Domenjó, que actualment és tècnic de comunicació i cultura al Consell Comarcal de l’Alt Urgell, no es va fer soci fins al 2004, quan hi va haver un relleu generacional dins l’entitat.

Vicente Ozaez, 31 anys

"M'hi vaig implicar perquè al meu barri no hi havia oferta cultural en català"

Vicente Ozaez, que ara té 31 anys, es va fer soci d’Òmnium poc abans del judici del Procés. “He estat sempre molt vinculat a les entitats veïnals però mai he estat afiliat a cap partit polític”, explica. Ozaez és veí del barri de Bonavista, un barri de Tarragona que va néixer als inicis dels anys 60, quan el terreny era una extensió de camps de vinyes i garrofers propietat de pagesos de la Canonja. La majoria dels que van anar-hi a viure havien arribat a Catalunya procedents d’altres llocs de l’Estat a la recerca de feina. “Molta gent si pot marxa del barri, hi ha molt poca activitat cultural i tota la que es fa és en castellà. Cadascú va una mica a la seva i per això em vaig implicar amb Òmnium, per intentar acostar més la cultura i la llengua catalanes al barri”. A Bonavista, Ozaez i altres companys van crear el 8 de març el Fòrum Espai Cultura, des d’on impulsen projectes culturals. “Hi ha molts prejudicis sobre que si es fan coses en català al barri no funcionaran i això no és cert perquè algunes de les que hem fet han tingut molt èxit. No ens podem limitar als balls d’envelats i al flamenc”. Ozaez va estudiar administració d’empreses i va aprendre català a l’escola, perquè a casa sempre havien parlat en castellà. “L’escola va fer un gran esforç perquè tots aprenguéssim català però després molta gent perd el contacte amb la llengua. S’ha de fer més perquè certes propostes en català arribin a barris com el meu”, diu.

Magda Romero, 75 anys

"La Generalitat necessita que la facis moure"

Magda Romero es va implicar amb Òmnium el 1992, quan l’entitat estava lluny de l’eclosió que viu actualment. “Sempre fa falta treballar per la llengua i la cultura, perquè per un motiu o altre se l’acaba atacant, i hem de sortir a defensar-la”, assegura. Feia classes de català per a adults i va entrar a l’organització dels premis El Balcó, que reconeixen persones o entitats del Tarragonès. “A alguns els agrada el futbol, a mi sempre m’ha agradat la llengua i la cultura. Si no fos per Òmnium no tindríem premis literaris –afirma–. Durant molt de temps els donava l’entitat i després s’hi va implicar l’Ajuntament”. Romero creu que en general no n’hi ha prou amb el que fan les administracions públiques: “La Generalitat necessita que la facis moure, com totes les administracions”.

Ramona Ferreres, 84 anys

"Les primeres trobades que vam fer a finals dels 60 van ser molt emocionants"

El 1969 no devia ser gens fàcil organitzar un acte d’homenatge a la cultura catalana però Josep Oriol Panyella i Cortés, juntament amb Joan Triadú i Font, i Avel·lí Ibàñez i Sensarrich, van tirar endavant les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, que al llarg de 24 anys van itinerar per diferents poblacions. Aquell 1969, com recordava Panyella en els escrits en què resumia cada acte i que conserva la seva viuda, Ramona Ferreres, havia començat amb un estat d’excepció i censura de premsa que va acabar amb cent detinguts. La primera festa es va fer a Ripoll i es va retre homenatge a Joan Oliver. Es van concedir premis literaris però no es va poder celebrar l’àpat de germanor perquè hi va haver un gran desplegament de la Guàrdia Civil i es temien possibles represàlies. Tot i així, Ferreres ho recorda amb molta emoció: “Va ser un gran retrobament i tothom estava entusiasmat. El mateix va passar quan es va fer a Mallorca o a la Catalunya Nord”. Ferreres pràcticament sempre acompanyava el seu marit però no es va fer sòcia fins fa set anys: “Quan ell va morir, li vaig agafar el relleu”, diu.

stats