Pere Sampol Mas: “El sobiranisme a Mallorca ha crescut, I molt”

Polític

Pere Sampol (Montuïri, 1951) és un dels líders històrics del nacionalisme d’esquerres a Mallorca. Va ser el vicepresident i el conseller d’Economia, Comerç i Indústria del primer Pacte de Progrés (1999-2003) i, entre 2007 i 2011, va ser designat senador a Madrid pel Parlament de les Illes Balears. Des que es va retirar de la política activa, Sampol ha duit a terme una intensa activitat com a opinador en premsa. Ara recull una trentena dels seus articles, alguns dels quals apareguts originàriament a l’ARA Balears, al llibre El procés català amb ulls mallorquins (Lleonard Muntaner, editor).

Des de l’òptica catalana, de què ha servit el procés sobiranista?

En primer lloc, s’ha de dir que el procés sobiranista no ha acabat i que els independentistes van guanyant. Tenir gent a la presó i a l’exili és dolorós i penós, però el procés està millor que abans de l’1 d’octubre. Per guanyar, un procés com el de Catalunya necessita dues condicions. La primera és ser majoria, cosa que encara no s’ha aconseguit. La segona és aconseguir el coneixement i el reconeixement internacionals. A nivell internacional, no se sabia res del procés. Això ha canviat: el referèndum de l’1 d’octubre i els despropòsits judicials de l’Estat ho han fet possible. Falta el reconeixement.

La sensació és que molts avenços de l’independentisme s’han aconseguit no tant per mèrits propis com per demèrits o errors de l’Estat.

És possible que si l’Estat hagués deixar votar l’1-O, sense el vaixell dels ‘piolins’ i sense la brutal repressió televisada, allò hauria estat una nova manifestació, exemplar des de tots els punts de vista -de participació, de civisme, de pacifisme-, però res més.

Des de l’òptica mallorquina (illenca), quines lliçons creis que se’n poden extreure?

Una de les conseqüències del procés és que la part de població de les illes que se sent espanyola i que només rep informació -millor seria dir-ne desinformació- a través dels mitjans espanyols, s’està radicalitzant cada vegada més i abraçant un nacionalisme que ja és igual al de la població de Valladolid. De l’altra banda, hi ha la part de població que s’informa a través de la televisió i la ràdio catalanes, o a través de mitjans digitals, que s’està radicalitzant a favor del sobiranisme. Jo crec que el sobiranisme guanya adeptes a les Balears, tot i que l’espanyolisme és bastant més nombrós, encara. Com acabarà? No ho sé, però el procés català és un mirall que ens ha mostrat les vergonyes de l’Estat. També ha servit perquè gent progressista que no tenia cap sentiment nacional estigui descobrint que a través del nacionalisme es pot transformar la societat.

Què és el que més us ha sorprès de l’actuació de l’Estat espanyol per impedir la independència, si és que us n’ha sorprès qualque cosa?

Seria molt vanitós, si digués que no m’ha sorprès res. Jo ja coneixia el salvatgisme dels patrioters espanyols quan els planteges el tema de la segregació d’una part d’Espanya. Els quatre anys que vaig ser al Senat, hi vaig trobar gent educadíssima i encantadora que treia foc pels queixals, queia en tots els tòpics i recorria a l’insult personal quan es tocava el tema de la unitat d’Espanya. En el tema del procés, hi ha una qüestió bàsica, que és la desproporció tan brutal de forces. En un costat, hi ha una gent que ho vol fer tot democràticament i des del pacifisme, que fins i tot responen a les agressions feixistes posant-hi l’altra galta, i a l’altre costat hi ha una gent que se sent com si els haguessin declarat la guerra i que posa tots els estaments de l’Estat -des dels jutges i la policia fins als mitjans de comunicació- al servei de la causa.

Durant els quatre anys de senador a Madrid, vàreu veure com funcionaven els poders de l’Estat.

El problema neix de la no acceptació de la diversitat per part de l’Estat. I no ve d’ara. Ni és culpa del procés sobiranista. Durant el segon mandat d’Aznar, la FAES va aprovar un document, al qual vaig tenir accés, titulat Crecimiento económico y soberanía nacional. Proposava tota una sèrie d’iniciatives per tornar a prestigiar l’espanyolitat. També s’hi deia que a la Transició s’havia cedit massa: amb les autonomies, en matèria d’educació, en relació amb la diversitat lingüística... Per tal que escampassin una espanyolitat “sin complejos”, la FAES va captar persones amb tribunes mediàtiques influents. Els va captar mitjançant suborns encoberts: invitacions a taules rodones, conferències, cursos, etc., tot generosament remunerat. Amb el procés sobiranista, Espanya ha perdut una oportunitat històrica d’equiparar-se als països democràtics, que garanteixen la divisió de poders i on hi ha llibertat de premsa.

Quins són els errors més greus comesos per l’independentisme?

Tal vegada el que va deixar més mal gust de boca varen ser els plenaris dels dies 6 i 7 de setembre. Sembla que es va voler fer una cosa semblant a la de les Corts franquistes quan es varen fer l’harakiri durant la Transició: passar de la llei a la llei. Tot allò, però, estava tutelat per les elits estatals i mundials, que ho tenien tot pactat. La ingenuïtat dels independentistes va ser voler fer el mateix sense recolzament mediàtic, ni suport internacional, ni ajuda de les elits econòmiques. Ara bé: si no s’hagués fet allò, s’hauria avançat?

A Catalunya, tot va començar amb un sentiment de “desafecció” envers Espanya. A les Balears, aquesta desafecció és molt minoritària, no?

Jo crec que ha crescut, i molt. El que passa és que tenim molt poca memòria i tal vegada pecam d’un excés de pessimisme. Els qui de molt jovenets vàrem assistir a la primera elecció d’un càrrec públic d’un partit d’àmbit no estatal (del PSM, el 1979) i ara veim la força política municipal que tenen MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca, idò tenim clar que hi ha hagut un gran bot endavant. I tot amb només quaranta anys d’història, quan el PNB i el nacionalisme català tenen una tradició de més d’un segle. Per tant, s’ha avançat. És cert que les animalades que ens fan són tan grosses que pareix que hauríem d’avançar més, però no entenc determinades autocrítiques. Més d’un 30% de l’electorat de MÉS és castellanoparlant. Gràcies a la bona feina de representants i militants, MÉS arriba a tota classe de gent, també a molta vinguda de fora.

L’arribada de Sánchez i del PSOE al govern de l’Estat canviarà les coses a l’Estat?

Fa anys vaig qualificar el PSOE de Zapatero d’opi del sobiranisme. Molts sobiranistes voldrien trobar una tercera via d’entesa amb Espanya i s’aferren a qualsevol possibilitat, però això sempre acaba amb frustració.

Els moviments recents dins el mallorquinisme progressista -les primàries de MÉS, les veus que demanen la conjunció definitiva de les diferents formacions que hi ha integrades...-, de quina manera ajuden el sobiranisme illenc?

L’operació de MÉS ha servit per eixamplar l’espai sobiranista. Si el 1995 el PSOE va sentir els alens del PSM al clatell, ara hi senten les rapinyades de MÉS. La presència en el govern de Palma i en els d’alguns municipis com Llucmajor i Marratxí també obre perspectives importants. Dins MÉS, avui ningú qüestiona el sobiranisme: que hem de poder decidir la forma de govern i de relació amb l’Estat espanyol. També m’atreviria a dir que una immensa majoria de la militància és independentista. Que falta molt camp per recórrer? Sí. Però és que els processos polítics són lents i no sempre depenen d’un mateix: les conjuntures hi són i l’adversari també juga.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF