La segona oportunitat de la taula de diàleg

La taula de diàleg tindrà a partir del setembre una segona oportunitat. Hauran passat 18 mesos de la primera trobada, que no va tenir continuïtat. Si torna a fracassar, difícilment hi haurà un tercer intent. El president Aragonès ho sap i dimarts va dir que s’hi implicarà personalment. Aquestes seran les sis claus de la represa.

Amnistia

La primera bandera que plantarà el govern de Catalunya en la represa de la taula serà la de l’amnistia per als més de 3.000 represaliats que, segons els seus càlculs, hi ha en les diferents causes del Procés. Una proposta que el PSOE rebutja de ple i que Podem, malgrat no veure-la amb mals ulls, la veu impossible amb l’aritmètica actual al Congrés. ¿Morirà el primer dia la negociació? En absolut. ERC necessita que la taula tingui la continuïtat que no va tenir en la primera arrencada i el govern espanyol no té incentius per fer enfadar els republicans a la primera perquè els necessita per aprovar els pressupostos generals de l’Estat, sobretot ara que Cs s’ha descartat. Quin marge hi ha per recórrer? Escàs. Ara l’amnistia està varada al Congrés a l’espera que la cambra digui si pot tramitar la proposta que hi va fer arribar l’independentisme a través del dret de petició. La posició socialista és clau perquè, com a mínim, la qüestió es pugui debatre al ple. Els precedents no són bons. El PSOE ja ho va vetar al març.

Autodeterminació

És la segona bandera que portarà el govern català i la segona negativa que oferirà el PSOE. Malgrat tot, aquest punt tampoc morirà d’entrada. En el pacte del desembre del 2019 per fer possible la taula, els socialistes van assumir que hi havia un “conflicte polític” i que cada part tindria “llibertat de contingut en les seves propostes”. Per tant, el tema serà recurrent. Al juny el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ja va oferir alguna pista de per on podien anar algun dels enfocaments de la proposta catalana. El president va dir que un mecanisme per poder votar seria que l’Estat transfereixi a Catalunya les competències per fer referèndums -a partir de l’article 150.2 de la Constitució-, com ja es va plantejar per a la consulta del 9-N, quan el Congrés ho va tombar. Si el debat tornés a la cambra espanyola tampoc tindria gaires possibilitats de prosperar, però com a mínim el PP no podria posar el crit al cel. Va ser sota un govern popular que el 2013 el referèndum es va discutir a Madrid. I tres anys més tard els populars van tornar a desafiar Puigdemont a portar l’1-O al Congrés. No va voler.

Reforma de la sedició

L’independentisme s’espera que una de les propostes que porti el govern espanyol sigui la reforma del delicte de sedició del Codi Penal, que és una idea original dels comuns. Aquest juliol es va complir un any des que el partit d’Ada Colau va concretar la seva proposta per escrit, una manera de pressionar el PSOE perquè la tirés endavant. Fins ara no se n’ha sortit. “No hi ha manera d’avançar”, reconeixia fa poc el diputat lila al Congrés, Joan Mena, en una entrevista amb Europa Press. Però el ministeri de Justícia ja fa temps que treballa en la qüestió i la podria treure del calaix en qualsevol moment. Per al govern espanyol, la virtut d’aquesta reforma no és només que pugui presentar-la com un gest al Govern de Catalunya, sinó que la podria exhibir de cara a l’exterior, ja que organismes com el Consell d’Europa li han exigit que ho faci. L’independentisme, però, recela d’aquest reforma encara que se’n puguin veure beneficiats els exiliats. El motiu que verbalitza és que acceptar-ho seria tant com diluir la demanda d’amnistia, que va molt més enllà. Però hi ha una segona qüestió que, tot i que més dissimulada, el preocupa. Creu que una reforma així -que posi la situació de l’exili en vies de solució- diluiria la causa independentista a nivell internacional, i més ara que s’ha d’obrir la via del Tribunal Europeu de Drets Humans, en què té posades moltes esperances d’èxit.

Cohesió

L’objectiu de la taula no només és obtenir algun acord, sinó sobreviure més en el temps respecte al primer intent d’impulsar-la, que va fracassar. Per aconseguir-ho, s’haurà d’aïllar al màxim del soroll extern que tindrà: per exemple, la dreta espanyola carregant-hi un dia rere l’altre, i el sectors més abrandats de l’independentisme també qüestionant-la. Però, sobretot, la responsabilitat en el seu funcionament passa per la cohesió entre els seus membres, ja que una part mai se l’ha acabat de creure. El cas més evident és el de JxCat, que té veus que qüestionen que hagi de tenir un marge de dos anys per treballar o que directament la donen per amortitzada. Malgrat tot, la taula ara hauria de tenir un aliat: no hi ha previstes eleccions fins al maig del 2023 i això ha de facilitar els treballs. Sempre, clar, que ningú no decideixi avançar les urnes.

Integrants

Fins fa poc era una incògnita qui s’asseuria a banda i banda de la taula en la reunió del 13 de setembre a Barcelona, però Aragonès dimarts va fer el primer pas per resoldre l’interrogant: “Hi aniré personalment i així ho vaig traslladar al president del govern espanyol” en la reunió del juny. Això vol dir que el govern català aspira que, com a mínim aquell dia, la trobada sigui al més alt nivell amb presència dels dos presidents. Per ara, però, no existeix la confirmació que Pedro Sánchez també hi sigui. Si Aragonès hi va, el vicepresident Jordi Puigneró no renunciarà a ser la cara visible de JxCat a la cita. La resta de membres, una incògnita, també pel que fa a la part socialista. Els únics que per ara han fet els deures i han ensenyat les cartes són Podem, que volen que hi sigui la vicepresident segona i màxima representant lila a l’executiu espanyol, Yolanda Díaz, i el ministre d’Universitats, Manuel Castells, supervivent de la reforma recent que Pedro Sánchez ha fet del seu gabinet. El pacte ERC-PSOE va establir en el seu dia que havien de ser el mateix nombre de persones a banda i banda.

Mètode

Aquest serà un dels punts calents de la reunió del dia 13. Com que es dona per descomptat que aquell dia serà impossible esbossar cap acord sobre el fons del conflicte, la part catalana aspira a fixar les bases sobre el mètode de treball que hagi de tenir la taula de diàleg en les reunions posteriors. “En tot procés de negociació d’un conflicte polític, les primeres trobades són precisament per parlar de les garanties que s’atribueixen en aquest procés de negociació”, explicava fa poc en una entrevista amb l’ARA la secretària general d’Esquerra, Marta Rovira. Fonts del Govern de Catalunya expliquen que, en efecte, volen que en la primera cita es dissenyi el mètode de treball d’aquest instrument de diàleg. Per exemple, ¿es reunirà la taula cada mes alternativament entre Madrid i Barcelona, com es va pactar i incomplir la primera vegada que es va fer? I el més important: el compromís inequívoc que qualsevol acord que pugui sortir de les reunions les dues parts es comprometin a complir-lo.