La segona onada desperta la crítica a la gestió de la pandèmia

MadridPedro Sánchez va escoltar el ministre de Sanitat, Salvador Illa, com justificava deixar Espanya mig any sota els efectes de l’estat d’alarma i, tot seguit, va marxar del Congrés. Un gest que s’ha llegit com un menysteniment al control parlamentari i que, de fons, pot significar revestir de normalitat l’aplicació d’un instrument excepcional que permet a l’Estat adoptar mesures de restricció de drets fonamentals. Confinaments perimetrals i tocs de queda -amb desnonaments a una hora del seu inici inclosos-, però també tancament de bars, teatres i gimnasos, han reobert el debat sobre la gestió de la pandèmia. L’experiència que es podia haver acumulat de la primera onada ha fet augmentar la crítica respecte a les receptes per entomar la segona, sense que això suposi treure ferro a l’impacte brutal del virus -víctimes mortals- ni caure en el negacionisme.

“S’ha de poder criticar mesures que no hagin estat prou argumentades o raonades”, deixa clar el filòsof Santiago Alba Rico, en conversa amb l’ARA. El primer nivell que la ciutadania té per fer-ho és l’institucional, a través de l’oposició parlamentària. Els partits han aconseguit que als quatre mesos es revisi i que el president del govern espanyol comparegui cada dos, però no és suficient a ulls del catedràtic emèrit de sociologia per la Universidad Complutense de Madrid Julio Carabaña, que no veu raonable que la pròrroga sigui més llarga que l’aplicació inicial que estipula la Constitució: quinze dies.

Més enllà de les institucions

El segon nivell de contestació és fora de les institucions, amb protestes al carrer, que es poden seguir celebrant si es compleix la distància de seguretat i es duu mascareta. Això ja són algunes limitacions, destaca l’antropòloga i periodista Nuria Alabao, que incideix en el fet que el nou decret d’estat d’alarma restringeix l’activitat política i sindical: critica que l’acte organitzat per El Español dilluns, en què va assistir l’elit política i empresarial, fos legal perquè entrava dins de les excepcions del compliment del toc de queda però, en canvi, una activitat política o sindical que es desenvolupi a l’espai públic o privat estigui limitada a sis persones. Una condició que, en canvi, no trobem a les cerimònies religioses. “Per què els drets polítics són menys importants que els de culte?”, es pregunta Alabao.

Aquesta setmana el descontentament ha fet un pas més i divendres Barcelona va viure una nit d’aldarulls: una protesta per les mesures del Govern a la plaça Sant Jaume va derivar en un nou capítol d’enfrontaments amb la policia, protagonitzats per grupuscles d’ultradreta, segons els Mossos, però també per joves no necessàriament ideologitzats que van saquejar dos establiments. Més enllà de la reacció violenta, les aparents contradiccions, els greuges comparatius i les divergències respecte a les mesures són quantioses i porten a preguntar-se per a qui decideix i amb quins criteris.

En un debat organitzat pel CCCB dijous, el professor de filosofia del dret de la Universitat Pompeu Fabra Josep Lluís Martí remarcava que no pot quedar tot en mans dels científics, darrere els quals els polítics s’han escudat els últims mesos. Calen altres perspectives que tinguin en compte els drets i altres àmbits, i fins i tot dins del camp sanitari, diferents angles com la salut mental, hi coincidia en aquesta mateixa taula rodona el filòsof Jordi Graupera.

Un xoc de valors

El coronavirus ha provocat una crisi sanitària que ha derivat en una crisi social i ha deixat a l’estacada els col·lectius més vulnerables. Carabaña considera, però, que l’eix troncal és la salut biològica i que, per tant, el grup de més risc és la gent gran. En la línia del que exposen l’epidemiòloga de la Universitat d’Oxford Sunetra Gupta i els professors de medicina Martin Kulldorff, de la Universitat de Harvard, i Jay Bhattacharya, de la de Stanford, en la Declaració de Barrington, sosté que el confinament per a tothom no estaria justificat, perquè l’efecte del covid en els joves no té res a veure amb el que té en les persones grans.

En canvi, la professora de ciències polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona Eva Anduiza veu més grisos en l’escala de prioritats que ordena els costos de protegir la salut pública. ¿La producció? ¿L’oci? ¿Les relacions personals? La presencialitat a l’escola, per exemple, s’ha situat a les posicions capdavanteres d’aquesta jerarquia. “De l’economia en depenen temes socials i de salut”, argumenta Anduiza per ressaltar la complexitat del debat. Una de les queixes recents és que les últimes mesures no posin traves a l’economia productiva i, en canvi, sí que restin espai a la vida, vinculada a les relacions socials i l’oci. Però és una dicotomia que Alba Rico matisa: “No trobarem un sol punt on dir «aquí només hi ha vida i no hi ha economia». Tot és economia i cal recordar que la capitalista es basa tant en el treball com en el consum. Convé que qüestionem el conjunt i pensem en el model d’oci”.

Si bé hi ha opinions dispars, els experts consultats coincideixen en la necessitat que els governs compensin amb contraprestacions els agents socials més perjudicats, encara que potser només parin el cop a curt termini. “Molts ERTO es convertiran en ERO”, avisa Alabao. La urgència per reforçar el sistema sanitari també genera consens, però tant Carabaña com Anduiza adverteixen de les dificultats per expandir-lo, atesa la seva rigidesa i la poca agilitat de l’administració.

Pensar a mitjà i llarg termini

A diferència de països asiàtics com Corea del Sud, Singapur, Taiwan o el Japó, on el confinament ha tingut èxit per una cultura de disciplina més arrelada, segons diagnosticava el doctor en filosofia coreà Byung Chul Han en un article el cap de setmana passat a El País, a Catalunya i Espanya l’epidèmia s’allarga. La sociòloga Marina Subirats subratlla que no es poden buscar seguretats a mitjà i llarg termini enmig de tanta incertesa i no veu prioritari preguntar-se si les restriccions de drets fonamentals que ara tenen lloc deixaran empremta, com per exemple que la derogació de la llei mordassa pugui desaparèixer de l’agenda.

Mirant al futur, a Anduiza sí que li preocupa que es redueixin els weak ties, “aquells vincles no tan intensos però importants perquè hi hagi un teixit social actiu que contesti davant les vulneracions”. En la mateixa línia, Alba Rico alerta que no s’arriba amb una democràcia robusta, de manera que és “absolutament necessari assegurar el control parlamentari”.