LA JUDICIALITZACIÓ DEL PROCÉS

1.000 dies a la presó

Sànchez i Cuixart es van convertir en els primers presos polítics del Procés el 16 d’octubre del 2017
Cuixart i Sànchez van pujar a sobre el cotxe per desconvocar la mobilització. / PERE TORDERA

El 16 d’octubre del 2017, aquest diumenge fa mil dies, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraven a la presó de Soto del Real, investigats per la concentració del 20-S a la seu d’Economia i pel seu paper en l’1-O. L’ARA repassa amb l’exlíder de l’ANC el seu periple penitenciari, que va començar després del referèndum i abans de la DUI. “Quan la Fiscalia presenta la querella i parla de sedició i ens citen a declarar a l’Audiència el 5 d’octubre ja tinc molt clar que entrarem a la presó i em preparo una maleta amb roba per a l’ingrés”, recorda Sànchez.

L’entrada a Soto del Real es demoraria, però, onze dies. La seva feina com a adjunt al síndic de greuges a les presons li va permetre que el xoc d’entrar a la presó fos menys dur. El que no s’esperava era que l’endemà alguns interns el rebessin amb proclames a favor d’Espanya abans d’ingressar al mòdul: “El funcionari em va dir que em quedés a l’entrada i va fer venir tres presos amb ascendència que em van presentar un per un tots els interns durant més de dues hores”. Dos es van negar a saludar-lo, però després ja tenia una relació cordial amb ells. “Com que teníem projecció pública perquè tot el dia sortíem a la televisió era un divertimento per als presos tenir-nos d’acompanyants”, revela.

Sànchez i Cuixart estaven en mòduls diferents i barrejats amb delinqüents, alguns amb delictes de sang. De fet, l’exlíder de l’ANC va ser testimoni d’un apunyalament un mes després d’entrar: “La direcció del centre, per ordre del ministeri de l’Interior, ja no em deixava sortir del mòdul i sempre anava acompanyat perquè no em passés res”, diu.

El pas a la política institucional

La gran patacada se l’endú el 4 de desembre del 2017, coincidint amb l’inici de la campanya del 21-D, en què anava de número 2 per JxCat, quan el jutge Pablo Llarena va deixar en llibertat tots els membres del Govern, llevat de Junqueras i Forn i d’ells dos. “Tothom deia que en Cuixart i jo sortiríem i quan una cadena filtra que se’n queden quatre dins, tinc el convenciment que surto i intento imaginar qui poden ser els que no”, admet. La seva reclusió l’empeny a fer política institucional: “Em converteixen en un pres polític i per això decideixo fer política, perquè no en vull sortir derrotat per la por o la repressió”, deixa clar Sànchez. Revela que un polític de qui no vol dir el nom va anar a veure el seu advocat per dir-li que havia de plegar de diputat per ser lliure. No només no va fer un pas al costat sinó que va ser candidat a la presidència de la Generalitat dues vegades.

¿Però com s’ho feia des de la presó? “Com que amb els advocats podia parlar-hi deu hores al dia al locutori, en vaig habilitar cinc de JxCat i de l’entorn de Puigdemont que venien cada dos dies i feien de pont en les negociacions”, exposa. Però el jutge Llarena li va tornar a denegar la sortida per al ple d’investidura. Les negociacions ja les va viure en un altre mòdul arran del càstig que va rebre per haver gravat un missatge per a l’acte central de JxCat per al 21-D.

Com a represàlia el van canviar de mòdul, li van prohibir comunicar-se amb la seva mà dreta i fer activitats a la tarda. Es passava cada dia gairebé 18 hores tancat a la cel·la. “No tenia la comunicació limitada i podia gravar missatges. De fet, vaig fer entrevistes a la premsa”, lamenta Sànchez, que s’aferra al vot particular de tres magistrats del TC a favor del seu recurs d’empara. “Després van dir que havia estat un error”, afirma rient. En tot cas, admet que va ser un revés: “Canviar de mòdul és canviar de presó perquè has de començar de nou”.

Més de 60.000 cartes rebudes

Al maig va ser traslladat amb Cuixart, al mateix mòdul. “Ja ens havíem acostumat a no veure’ns”, afirma, però remarca que va suposar un canvi molt positiu: “Era un mòdul de respecte, amb menys gent i un perfil diferent, i amb més flexibilitat, a banda de tenir biblioteca”. A més de devorar llibres, Sánchez es va passar moltes hores responent a cartes. “Els primers mesos podíem rebre 300 cartes en un dia. En dec haver rebut unes 60.000”. Tantes, que van col·lapsar el servei i el director els va dir que no podien registrar aquell volum de correspondència. “Va acceptar que les seleccionéssim i les que no eren de gent molt propera enviar-les als nostres familiars”. Al juliol les seves condicions milloren al ser enviats a Lledoners, on ja van compartir mòdul amb la resta de presos polítics. “Personalment no hem tingut cap topada i a nivell polític a vegades hem discrepat, sobretot amb la suspensió com a diputats dictada per Llarena, perquè amb ERC teníem posicionaments molt divergents”, aclareix.

Les missives o les manifestacions per la seva llibertat els han permès “sobreviure”. “Sabia que aquell suport el rebia la família, i quan ets a la presó pateixes per la gent que estimes mentre ells pateixen per tu, perquè s’imaginen un escenari que és molt pitjor del que és”, afegeix. La seva dona, Susanna Barreda, destaca com el seu marit afronta la vida: “És radicalment positiu i mai ha mostrat tristesa, tot i que estic convençuda que no ens ho ha explicat”, diu. Assegura que la presó no l’ha canviat. “Té la mateixa empenta, al menjador social on fa voluntariat ha muntat un casal amb altres entitats. Les ganes de treballar per la comunitat i el país no els hi han pres”. Mirant enrere, Barreda conclou: “Hi ha una vida abans del 16 d’octubre i una altra després”. “La incomunicació és el més difícil de gestionar. A la marxa del passeig de Gràcia, quan vaig trucar a la Susanna vaig parlar amb Puigdemont i li vaig dir que evitessin la presó”, confessa Sànchez.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF