De regalar-los el ‘Fortuna’ a esborrar-los del carrer

PalmaSi l’afecció de Mallorca per la Casa Reial espanyola s’hagués de descriure en un gràfic, aquest es representaria com una rampa amb un acusat pendent descendent des de l’any 2000 ençà. El mil·lenni començava amb el llançament a la mar del nou Fortuna, el megaiot de 41 metres d’eslora, turbines Rolls-Royce, 20.000 cavalls de potència, que un grup d’empresaris mallorquins (Barceló, Matutes, Hidalgo, Escarrer, així com amics personals del rei, com ara José Francisco Conrado de Villalonga o Pere A. Serra, entre d’altres) i el Govern balear, és a dir, tots nosaltres, regalàvem al llavors monarca, Joan Carles I, pel mòdic preu de 18 milions d’euros. Es va fer per ser vós qui sou, el mateix motiu que al·legà Jaume Matas en entrevista televisiva, per justificar els ingressos de l’ens públic que ell presidia a l’empresa del gendre del rei, Iñaki Urdangarin, l’Instituto Nóos, que es volia fer passar per non-profit.

El nou Fortuna -nom prou significatiu que arribava amb precedents-, va ser la traca final que brindava la societat dominant illenca a la família reial per, segons es va dir, “agrair-li la promoció” d’una terra de vacances. Potser també era, aquell caríssim regal, una mena d’operació maquillatge que alhora que escenificava la culminació d’una època de grans dispendis i megalomania també feia preveure el que vindria seguidament.

El temps passat

Fins a aquell moment, només que qualsevol membre de la família reial posàs els peus a Mallorca, s’hi desplaçaven desenes de paparazzi i cronistes seguidors de la reialesa per donar notícia de fets d’una transcendència de nivell posat fotogràfic per a la premsa, recepcions reials a Marivent, cursos de vela infantil al Calanova, regates amb nom reial, sortides a prendre el sol amb els distints iots o un matí de compres per l’avinguda de Jaume III. Interpretació sempre positiva, mai negativa, canviant els famosos termes que, en l’àmbit futbolístic, va fer servir Van Gaal. I és que mai o molt rarament sortien les eixides del rei amb les seves amigues íntimes, les bauxes dels fills per Port Portalso les entranyes d’alguns negocis de la família que no passaven mai de ser comentats en petits cercles.

Mentrestant, el complex residencial de Marivent també havia crescut cap a Son Vent al ritme de l’estimació que sobretot els polítics del PP balear professaven a la monarquia. Tanmateix, la família de Saridakis, que, el 1966, va donar el palau a la Diputació Provincial de Balears, no havia pensat mai que es destinaria a residència estival de la família reial. Volien que fos un museu públic que allotjàs la col·lecció del pintor. El fet que la Diputació decidís, el 1973, cedir-lo als llavors prínceps d’Espanya, no només va ser denunciat pels hereus de Juan de Saridakis, sinó que marcà l’inici d’un festeig, el dels reis amb Mallorca -amb una part, insistim- que s’allargaria més d’un quart de segle.

Fortuna, títol, medalla i carrer

Es va construir casa a Marivent per a cada fill que formava família. Es va atorgar la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, el 1998, al matrimoni format per la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin, llavors ja ducs de Palma de Mallorca -no de Palma, que era el nom de la ciutat, sinó amb l’afegitó “de Mallorca”, tan madrileny-, per obra i gràcia del rei pare, que els va concedir el títol una setmana abans de les seves noces, celebrades amb tot el luxe de les bodes reials, el 4 d’octubre del 1997 a Barcelona. Es va donar nom ducal a un dels carrers més significatius de Ciutat, la Rambla dels Ducs de Palma de Mallorca, aprovat en solitari, també el 1998, pel PP de Cort que presidia el llavors batle Joan Fageda. Eren els anys en què els empresaris, majoritàriament del turisme, encarregaven la construcció del nou Fortuna per al rei i família, un “Ferrari de la mar”, com se’l va definir, tot un obsequi al qual el Govern presidit per Jaume Matas es va voler afegir gustosament amb 2,7 milions.

Si fins a aquell estiu del 2000 la rampa del nostre gràfic imaginari era de clara pujada, fins al punt que al gendre més animós del rei encara li va durar l’emoció fins al 2003, quan signà un correu amb el nom del “ duque em-Palma-do ” -un correu dirigit al secretari de les infantes el contingut del qual no es coneixeria fins al 2013, quan tot s’ensorrà-, a partir d’aquell moment el pendent de la rampa no va fer més que baixar estrepitosament. I és que, mentre que, en els anys següents, Urdangarin era acompanyat, també per hotelers, a parar la mà de l’insaciable Instituto Nóos davant Jaume Matas i coneguts banquers, amb els resultats coneguts que ell mateix demostrava en l’efervescent signatura, l’hereu de la família, el príncep Felip es casava, el 2004, amb Letícia Ortiz, a qui -aishhh!- Mallorca no li agrada, ni la vela, ni la mar, i el que se li oferia no li semblaven ni vacances, segons se li va escapar. Començava la desafecció.

Fora Rambla, fora iot, fora rei i fora ducat

Encara hi hauria uns anys de treva, els anys en què precisament es perpetrava la desfeta. Perquè no va ser fins al decenni següent, del 2010, quan tot es precipità: la família reial s’havia aprimat amb el divorci, el 2009, d’Elena i Jaime de Marichalar; cada vegada eren menys família als posats fotogràfics de Pasqua i de l’estiu perquè, a més, el rei Joan Carles se n’anava de cacera, també a matar elefants -les fotos escopeta en mà el 2012 no hi ha qui encara no les recordi-, i Cristina i Iñaki i família s’havien instal·lat a Washington (l’estiu de l’any 2009) per si de lluny s’esmorteïa el cop.

Però els darrers dies del 2011, el jutge Castro, que instruïa el cas Nóos, imputà el gendre del rei -poques jornades després que se sabés que Joan Carles coneixia els lucratius negocis d’Urdangarin des del 2005-, i la rampa dels jutjats de Palma es convertiria en poc temps en la del duc “ en-rampa-do ”, com la va definir Sebastià Alzamora a l’ARA Balears. També baixà la rampa la infanta Cristina -ella en cotxe-, a qui havia imputat Castro el 2013. I, a partir d’aquí, tot el que se’ls havia donat, se’ls llevava o es veien obligats a renunciar-hi: el rei Joan Carles tornà el Fortuna als qui li havien regalat perquè l’ostentació ja no era ben vista (2013). Ho va fer el mateix any que Cort, governat pel PP de Mateu Isern, va haver de claudicar davant les pressions de les formacions d’esquerres i retirar el nom dels ducs de Palma de Mallorca de la Rambla -“una demanda generalitzada dels ciutadans”, en va dir el portaveu del govern municipal. I ho va fer només mesos abans de dos esdeveniments històrics: la primera vegada que una infanta d’Espanya s’asseia al banquet dels acusats (9 de febrer del 2014) i l’abdicació del rei Joan Carles (2 de juny de 2014).

Fora Fortuna, fora Rambla dels Ducs de Palma de Mallorca, fora corona per a Joan Carles i, seguidament, fora ducat de Palma de Mallorca, títol revocat pel ja rei Felip VI el juny del 2015. I, amb la posterior condemna ferma d’Urdangarin per delictes de prevaricació, malversació de doblers públics, frau a l’Administració, tràfic d’influències i delictes contra la hisenda pública, fora també la Medalla d’Or de l’ara cunyat del rei, segons acord del Consell de Govern de setembre de 2018 -l’absolució de l’infantava salvar la seva medalla.

I ara el Fortuna, que en renunciar-hi el rei va comprar Baleària per 2,2 milions d’euros quan n’havia costat 18, i que va passar significativament de ser Fortuna a ser Foners, no troba comprador. Les infantes gairebé no posen els peus a Mallorca. A la reina mare, Sofia, la més fidel a l’illa, quan ve, ja gairebé no la segueixen pels carrers. Letícia hi està el mínim possible. Al posat de la passada Pasqua eren, literalment, quatre gats que es barallen en públic. I a les recepcions estivals que ofereixen al palau de l’Almudaina, cada vegada són més els polítics i representants de la societat balear que rebutgen la invitació. Tot és tan significatiu.