Política 06/06/2020

El quasi un segle del gran animal polític català

Pujol compleix 90 anys ignorat pels independentistes i demonitzat per la dreta

David Miró
5 min
L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i la seda dona Marta Ferrussola

BarcelonaJordi Pujol farà 90 anys dimarts vinent en unes circumstàncies, com diu Antoni Batista, de clandestinitat autoimposada. Però no sempre va ser així. Si hi ha una figura en la política catalana de la segona meitat del segle XX que ha concitat amor i odi a parts iguals, respecte reverencial i menyspreu en dosis similars, que ha provocat encesos debats al voltant de la seva figura i el seu llegat ha estat Jordi Pujol. Ell és el gran animal polític català del segle XX.

Curiosament, ara fa una dècada ja hi va haver una certa polèmica pública sobre si se li havia de fer un homenatge públic. El periodista Ramon Rovira, que havia seguit la trajectòria de Pujol com a periodista a TV3, va publicar un article al diari Avui per reclamar-ho. Ja llavors els seus partidaris consideraven que s’havia passat pàgina massa aviat i que no se’l podia considerar un polític retirat més. Ell, en realitat, mai s’ha retirat. Tant és així que es pot considerar que la seva desaparició de la vida pública arran de la confessió, el juliol del 2014, sobre els diners que va mantenir ocults al fisc durant el seu mandat té un component alliçonador, de penitència autoinfligida a un personatge que se sap públic per naturalesa. “Jo no soc un home familiar”, va confessar a Josep Cuní ara fa deu anys. No era, venia a dir, algú que havia estat de pas per la política, sinó algú que era, tot ell, política. A la manera dels francesos François Mitterrand, Jacques Chirac o Giscard d’Estaing, o com el seu admirat Helmut Kohl, amb qui comparteix un final molt amarg.

Com tots els líders forts i carismàtics, Pujol va provocar una gran polarització al voltant de la seva figura en una Catalunya que era políticament dual: a les eleccions catalanes s’imposava el nacionalisme conservador, vist bàsicament com a pragmàtic i bon gestor, i a les municipals i espanyoles guanyaven els socialistes, abanderats d’un discurs catalanista soft, amb ingredients de cosmopolitisme, i d’una esquerra també pragmàtica. Pujol era la yin i Maragall el yang. El pujolisme va crear pujolistes, molts d’ells accidentalistes, però també, i no en menys nombre, antipujolistes furibunds.

En els últims anys, però, hi ha dos factors que han variat la percepció sobre la figura de qui va ser president de la Generalitat entre el 1980 i el 2003. D’una banda, el procés independentista, que comença de manera oficiosa el 2012. I, de l’altra, la seva confessió respecte als diners que va mantenir ocults a Andorra i que són objecte d’una investigació judicial juntament amb els presumptes negocis tèrbols d’alguns dels seus fills, com Jordi Pujol Ferrusola. El cas continua viu a l’Audiència Nacional, que ha prorrogat la instrucció fins al març del 2021.

El procés independentista provoca dos tipus de reaccions oposades sobre Pujol en el camp, diguem-ne, espanyolista. D’una banda, hi ha els que, sobretot en l’àmbit del PSC i el PSOE, però també del PP, enyoren aquell personatge que completava minories a banda i banda de l’espectre polític i amb el qual era relativament fàcil entendre’s. Si algú va trobar a faltar Pujol, o un Pujol bis, durant el seu mandat, va ser Mariano Rajoy, que sempre va confiar, equivocadament, que Artur Mas acabaria fent com el seu mentor. Aquesta nostàlgia de la vella CiU és la que descriu el politòleg Jordi Muñoz al seu llibre Principi de realitat (L’Avenç): “És una enyorança, també, de la política educada i exquisida en què unes institucions plenes de senyors, tant en sentit de gènere com de classe social, actuaven amb «sentit d’estat» sense ser un estat ni, sobretot, sense aspirar a ser-ho”.

En aquest sector situem també el PSC de Miquel Iceta, que té com a prioritat no deixar morir aquest espai -i d’aquí la seva aliança amb les restes d’UDC-, però també personatges del PSOE com Felipe González, que mai ha renegat de Pujol, i el sector moderat del PP, que veu amb pànic que els populars es quedin sense més aliats possibles que Vox.

A Catalunya Pujol és reivindicat avui sobretot pels nacionalistes conservadors crítics amb el procés independentista, un espai avui fragmentat en mil i una formacions, des del PDECat a la Lliga, passant pel més nou PNC, però que encara somia en reconstruir l’espai de l’antiga CiU. Molts d’ells, com Lluís Recoder o Josep López de Lerma, eren antics roquistes.

Aznar, Boadella, Espada

En canvi, José María Aznar, que va ser president gràcies a Pujol, i tot el que representen la FAES (molt influent en el PP de Casado actual i que té com a punta de llança Cayetana Álvarez de Toledo), Cs i Vox se situen en la tesi que l’antic president és el responsable últim del procés independentista i, per tant, el culpable número 1. S’ha de dir que si algú porta dècades enarborant aquesta bandera és el dramaturg Albert Boadella, avui pròxim al PP, i que qui més ha teoritzat aquesta posició és Arcadi Espada en llibres com Contra Catalunya (Ariel).

Bàsicament la idea és que Pujol va ser sempre un independentista camuflat que durant el seu mandat es va dedicar a construir les estructures d’estat, bàsicament els mitjans de comunicació públics i l’escola, amb els quals s’adoctrinaria una generació sencera per preparar el moment del gran assalt a la legalitat vigent. Des d’aquesta perspectiva, Artur Mas, Oriol Junqueras o Carles Puigdemont no són més que titelles que han acomplert uns designis ja previstos pel gran timoner.

Curiosament aquesta tesi no l’ha fet seva l’independentisme, per al qual Pujol és una figura altament incòmoda, fins i tot tòxica. El motiu és que la construcció d’una nova república s’adiu ben poc amb el passat poc honorable del president i del seu partit, CDC, que aquesta mateixa setmana va presentar el concurs de creditors -el pas previ a la dissolució- després d’haver estat condemnat per finançament il·legal en el cas Palau i amb el cas 3% encara pendent. Això ha portat a una situació en què els seus teòrics hereus, avui a JxCat, reneguen de qualsevol taca de pujolisme, mentre que des d’ERC s’aprofita la mínima ocasió per associar el seu nom als postconvergents. Un exemple d’això va ser l’intercanvi entre Gabriel Rufián i Laura Borràs aquesta setmana al Congrés.

En aquest context, només una reduïda cort d’acòlits es prepara per acompanyar-lo dimarts en la celebració (a través d’una campanya de felicitacions virtuals). I així, com una mena de papa Luna fortificat al castell de Peníscola, Jordi Pujol es prepara perquè la història li faci justícia. Un examen que de ben segur resistirà millor l’animal polític que l’home de família.

stats