D’aquí a una estona sonarà el timbre que assenyala el final de les classes i els alumnes començaran a baixar per aquesta escala que veig des de la cadira on sec, treballant, encara que a aquestes hores ja ho tingui tot fet i només pensi a anar-me’n i prendre una decisió que m’atabala. Fa setmanes que visc en un estat de perplexitat angoixant que en comptes d’apaivagar-se sembla decidit a quedar-se dins meu, i mentre observo -amb un punt de nerviosisme- el rellotge que penja del vestíbul repasso una vegada més tot el que ens ha passat des del dia 1 d’octubre.
Quan em vaig llevar aquell diumenge la Rosa era a la cuina, prenent el cafè amb llet i amb l’orella enganxada a la ràdio encesa.
-Diuen que la policia està entrant als col·legis i requisa les urnes -em va dir.
Ens vam arreglar de pressa i vam anar fins al lloc on ens tocava votar. “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. Aquesta era la pregunta -il·legítima i il·legal, com ens havien repetit des de moltes tribunes- que havíem de respondre amb un sí o un no, però ens va ser impossible, perquè mentre fèiem cua va aparèixer un ramat d’agents de la Guàrdia Civil i ens ho van impedir per la força. No soc, ni de bon tros, cap heroi, però aquell dia vaig fer pinya amb la gent del poble que era a la cua per evitar que els agents s’emportessin les desenes de vots que ja hi havia a l’urna. Vam haver-los de deixar passar quan vam començar a rebre cops de porra dels agents. En el meu cas només en van caldre dos perquè m’apartés: el primer als ronyons, i el segon a l’orella dreta, que durant la resta del dia va emetre un xiulet força empipador.
Els cops de porra em van desorientar una mica -tinc 64 anys-, però el desconcert es va anar apoderant de mi durant les següents hores. Primer va ser el president del govern, M. Rajoy, que va assegurar: “El referèndum simplement no ha existit”. Tot i la violència de la jornada -que no va ser precisament anecdòtica-, va afegir que Espanya era “un exemple per al món”. Al cap de dos dies, l’impacte de la vaga general que acabava de tenir lloc va ser minimitzat per bona part de mitjans de comunicació, que l’endemà van retransmetre en directe el discurs del rei Felip. Les seves paraules ens van deixar clavats al sofà a la Rosa i a mi, sobretot perquè, rere el seu rostre sever i amenaçador, vèiem un quadre amb una figura escapçada que semblava carregar una porra.
-És la porra de la justícia i la proporcionalitat -va dir ella.
-No em fa cap gràcia. Encara me’n sento, dels cops de l’altre dia.
-Pobre Alfons.
Els fets posteriors em van anar destarotant més. Es van fer públics els resultats del referèndum inexistent, però les xifres no acabaven de quadrar. Hi va haver una manifestació massiva a favor de la unitat d’Espanya, tot i que en comptes de buscar la cohesió els missatges més aviat supuraven odi. El president Puigdemont va declarar la independència i al cap de deu segons la va suspendre per continuar negociant amb l’Estat -el gest no es va entendre ni a una banda ni a l’altra-. Quatre dies després ingressaven a presó els dos primers líders independentistes, acusats de sedició, i una setmana més tard Puigdemont es mostrava disposat a convocar eleccions per evitar que el govern espanyol apliqués l’article 155 de la Constitució i tingués potestat per controlar la Generalitat a partir de llavors. Però Puigdemont acabava rectificant les seves intencions i el 27 d’octubre el Parlament aprovava la declaració d’independència en una votació secreta. Els carrers es van omplir de milers de ciutadans eufòrics, però al vespre tothom va tornar cap a casa, i durant el cap de setmana el silenci polític va començar a ser vist com una estafa. En comptes d’haver declarat la independència semblava que tot el país es trobés en una enorme sala de vetlla, sense saber exactament quin cadàver ploraven. Abans que la meitat del govern fos empresonada i l’altra meitat marxés a Bèlgica, on s’ha estat fins ara -contactant amb Catalunya a través de videoconferències que a casa ens mirem amb una barreja d’angoixa, llàstima i un punt d’orgull-, hi va haver una altra manifestació unionista encara més virulenta que l’anterior. Sort que la Rosa i jo vivim lluny de Barcelona: des d’allà, l’angúnia que hauríem viscut aquells dies -el ridícul de l’independentisme, el fàstic del bàndol de l’“a por ellos ”- hauria estat insuportable.
La fractura social anunciada mesos enrere es va anar consolidant durant les següents setmanes. L’article 155 es va aplicar amb tanta justícia i proporcionalitat que a uns quants ens recordava un règim que crèiem enterrat. Es va assegurar que a Catalunya els nens i nenes eren adoctrinats a les escoles, i que la ciutadania rebia el mateix verí a través dels mitjans de comunicació. Els presos no estaven tancats “per motius polítics”. Els consellers i el president que havien fugit a Bèlgica no eren “el govern a l’exili” i, per tant, ja no representaven ningú. El color groc va esdevenir símbol de protesta i poc després va començar a ser perseguit. La paraula democràcia es va mastegar tant que al final va acabar fent un gust entre ranci i vomitiu.
L’única manera de tornar a la normalitat era a través d’unes eleccions autonòmiques que acabessin amb “el virus del nacionalisme català” defensant un altre nacionalisme, el de l’ortopèdica prosperitat, la fúria colonitzadora i la quimèrica -o més aviat falsa- convivència. Ens calia tornar al camí assolellat de l’ status quo, en què sentir-se part d’Europa és com tenir accés a un club de golf on sempre guanyen els mateixos jugadors, tot i que al vestidor pots tenir un cop de sort, trobar-te una taquilla oberta i robar les claus d’un Mercedes.
Assegut a la cadira, encara en el paper del vell conserge d’institut que soc -algú que treballa imaginàriament, desobeint el decret de dia no lectiu per part del govern-, començo a recordar alguna de les atrocitats que s’han dit durant aquesta campanya electoral, la més abominable de totes les que recordo, però una trucada telefònica interromp el flux dels meus pensaments. La directora em reclama al seu despatx i no puc fer altra cosa que plantar-m’hi en un tres i no res.
-Necessita res? -demano després de picar a la porta i ser autoritzat a entrar-hi.
-A la reunió d’avui alguns professors m’han transmès la seva inquietud respecte als lots de Nadal. Els estranya que encara no hagin arribat.
-Demà a primera hora seran a l’institut. M’ho han assegurat avui mateix.
-Més val que sigui així. En cas contrari haurem d’actuar amb severitat.
Aquella ordre es tenyeix del color negre d’aquella porra que em va impactar als ronyons i després a l’orella dreta.
-Puc anar-me’n? -demano-. Està a punt de sonar el timbre i encara he d’anar a votar.
La directora fa un gest afirmatiu amb el cap. Torno al vestíbul de l’edifici. “Actuar amb severitat”, em dic, i em vaig repetint aquestes paraules fins que soc al col·legi electoral, disposat a emetre un vot que serà com una escopinada, lluent i furiosa, que probablement no arribarà enlloc.
