Els polítics i els virus, cara a cara
Els governs han abordat les diferents emergències mèdiques dels últims 10 anys de maneres molt diverses
1918: Grip espanyola
Molts columnistes recullen aquests dies l’icònic inici d’ El quadern gris de Josep Pla. L’escriptor es veia tancat a casa per un brot de l’anomenada grip espanyola. El govern va decidir tancar la Universitat de Barcelona i Pla va petar de cap a Palafrugell com un “estudiant desvagat”. La història del nom d’aquesta malaltia, d’origen incert, és un exemple de transparència política remarcable. En plena Primera Guerra Mundial, els països europeus van amagar les xifres d’infectats excepte Espanya, que era neutral i anava revelant la mortaldat que causava la grip, fins aleshores anomenada “febre de tres dies”. Salvant les distàncies pel que fa a l’avenç de la ciència, consultant la premsa de l’època sembla evident que l’epidèmia va sobrepassar les autoritats: “El rector de la Universitat [de Barcelona], el doctor Carulla, parlant amb els periodistes, va manifestar que havia observat diversos trets de l’epidèmia i que no ofereix la característica benigna de la qual en un principi es parlava, fet que fa suposar que es tracta d’una cosa més greu”, deia el diari El Sol el 26 de maig. Fins llavors es recomanava vigilar la higiene i alimentar-se bé. Al final, van haver de prohibir que les campanes toquessin a morts.
Anys 80 i 90: Sida
“La campanya contribueix de manera molt eficaç a la degradació humana dels nostres adolescents i joves. No generarà felicitat i causarà molts traumes”. Aquest comunicat de la Conferència Episcopal del 8 de novembre del 1990, contra una campanya del govern a favor de l’ús del preservatiu (la famosa “Póntelo, pónselo ”), exemplifica l’estigma que acompanyava l’epidèmia de la sida en un país de tradició catòlica com Espanya, 15 anys després de la mort de Franco. Tot i no significar una crisi acotada en el temps, com la resta d’exemples d’aquest article, en el seu punt més àlgid Espanya va arribar a tenir la tercera taxa més alta d’infectats pel VIH d’Europa. El govern lluitava contra el virus, però també tenia en contra l’Església i les associacions de famílies, que van arribar a aconseguir que l’Audiència Nacional suspengués la campanya. La primera acció publicitària (“SiDa, NoDa ”), però, es va llançar el 1988, 5 anys després del primer cas detectat a l’Estat. S’hi barrejava, a més, una altra problemàtica: la droga. El govern va començar a subministrar xeringues per als drogoaddictes, perquè molts infectats eren heroïnòmans que compartien punxada.
Els governs espanyols han abordat les diferents emergències mèdiques dels últims 100 anys de maneres molt diverses, i és que cada epidèmia ha tingut les seves particularitats. La població sempre agraeix informació ràpida, veraç i detallada, però això no sempre ha estat així.
2009: Grip A
Espanya va ser el primer país europeu afectat per aquesta pandèmia de grip porcina. Va tenir una incidència molt menor que l’actual crisi de la Covid-19, però algunes característiques semblants: quarantenes i crisi econòmica, una caiguda a la borsa de diverses aerolínies i hotels i el veto rus a la carn porcina espanyola. La situació es va enterbolir, a més, per un error terrible: una negligència d’una infermera a l’Hospital Gregorio Marañón, a Madrid, va acabar amb la vida del fill nounat de la primera víctima mortal per grip A. La dona havia mort però s’havia aconseguit fer néixer el nen sa. El ministeri de Sanitat, liderat per Trinidad Jiménez, va poder anunciar un programa de vacunació tres mesos després del primer cas declarat a l’Estat, i se’n van administrar les primeres dosis mig any després. L’estiu va estar marcat pel debat públic sobre si s’havia de començar el curs amb normalitat, cosa que es va acabar fent sense complicacions. Jiménez també va decidir que els retrovirals com el Tamiflu o el Relenza s’administressin només a les farmàcies hospitalàries, per evitar que el pànic col·lectiu acabés amb les existències. La ministra va comparèixer al Congrés mitja dotzena de vegades.
2014: Ebola
Aquesta febre hemorràgica ha provocat diverses epidèmies i, de fet, segueix fent estralls a l’Àfrica. Va arribar a Espanya quan es va repatriar un missioner que l’havia contret a Libèria. Es va buidar un hospital, el Carlos III, per tractar-lo. Tot i això, l’actualitat política era tensa: el dia que va morir, les portades se les van endur igualment els prolegòmens del 9-N. El primer cas autòcton va ser el d’una infermera que va atendre un segon missioner repatriat. La gestió d’aquesta crisi va posar Espanya al focus internacional, i el debat es va enverinar més quan es va decidir sacrificar el gos d’aquesta infermera, anomenat Excalibur. L’animalisme va entrar en joc. La ministra de Sanitat, la popular Ana Mato, va acabar dimitint, però no per aquest cas, sinó per la seva implicació en la trama Gürtel: figurava entre els investigats quan el jutge va tancar la instrucció de la primera fase d’aquesta trama. L’Ebola sí que va acabar amb la carrera política de Javier Rodríguez, conseller de Salut de la Comunitat de Madrid, per diverses sortides de to: per exemple, va defensar la seva gestió afirmant que si ho hagués fet malament, la infermera no estaria parlant. Ella el va demandar per haver-li faltat a l’honor.
2020: Coronavirus
La via triada per Pedro Sánchez per combatre l’epidèmia de Covid-19 és el confinament, i l’eina per garantir-lo surt de la Constitució: l’estat d’alarma. Aquest supòsit només s’ha implantat una vegada des de la Transició: amb la vaga de controladors aeris del 2010. L’aturada va tancar l’espai aeri espanyol durant 20 hores i va afectar 600.000 persones. L’aplicació de l’estat d’alarma va comportar, llavors, que els controladors quedessin sota les ordres de l’exèrcit. La majoria van tornar a la feina en poques hores, amenaçats de cometre un delicte de sedició i desobediència si no tornaven a les torres de control. Molts van acabar a judici. Fa només unes setmanes van pactar amb la Fiscalia, i es van declarar culpables del delicte d’abandó de funcions.
