INDEPENDÈNCIA, SÍ O NO?

Pere J. Pons vs. Tòfol Soler: Avantatges i desavantatges d’un estat propi, a debat

El diputat del PSOE al Congrés parla amb l’expresident del Govern de les Illes balears

Els darrers vint anys, l’Arxipèlag ha perdut competitivitat global, possiblement com a conseqüència de la manca d’una política econòmica pròpia. Quin hauria de ser l’objectiu primordial d’aquesta política econòmica?

Tòfol Soler: Parteix del principi que tot allò que fa referència al procés autonòmic ha fet aigües. Sense autonomia financera no hi pot haver autonomia política. L’autonomia financera ha anat minvant. Quina és la font més important d’ingressos a les Balears? El turisme. Qui mana? El Govern i el Consell poden manar en promoció, però aquí hi ha un factor determinant, que és l’Estat. L’any 2016, AENA va registrar 38 milions d’operacions a les Balears. El 2017, va passar a 42 milions. Pots fer moltes polítiques per millorar l’oferta turística, però quan qui té la clau d’entrada a ca teva i t’envia els convidats és AENA i funciona com un reina de taifes... Mai no ha acceptat una política de taxes més elevades durant els mesos d’estiu i més baixes en els mesos d’hivern. La clau per fer una política turística ja no la tenim, ni tan sols tenim la possibilitat d’una cogestió, i en unes illes, això és importantíssim.

Pere Joan Pons: L’economista Antoni Riera parlava de la pèrdua de competitivitat i donava solucions. Es resumiria dient que el creixement en volum s’ha de transformar en creixement en valor. El turisme és un factor de creixement, però segons les recomanacions que es feien, hi ha altres indicadors de productivitat i de competitivitat que hem de millorar per no quedar-nos estancats. Només faré una reflexió: aquesta setmana he sentit el comissari europeu de pressuposts parlar de la sortida del Regne Unit del Brexit, i deia que hi haurà una retallada en els pressupostos de la Unió i etc, etc. I aquest missatge em porta a pensar que no hi haurà alternativa. Entenc el que diu el president. Hi ha una lluita constant amb l’Estat. El model autonòmic ha donat els seus fruits i ara ens trobam en un moment en què cal fer una reflexió profunda sobre el model que necessita l’Estat, no només des del punt de vista territorial sinó també econòmic, fiscal, social.. Hi ha una consciència real de canvi. Hem de plantejar propostes i solucions, i no només fer una política de queixes, i som en un moment difícil; hi hagut una crisi de governança a Europa, una crisi financera.

T.S.: Sempre han estat moments difícils. Sempre ens hem bolcat per tenir una bona interlocució amb els distints governs. Tots els partits han confiat que quan coincidissin en els colors les coses anirien millor i, quan han coincidit, les coses, no vull dir que hagin anat pitjor, però no han millorat. En aquests moments, hi ha unes comunitats autònomes sobrefinançades i altres d’infrafinançades, com la nostra. Hem passat de ser la primera Comunitat Autònoma en renda per càpita, l’any 1983, a ser la setena, i no hem baixat més perquè la inversió privada ha mantingut aquesta caiguda. El sistema de finançament autonòmic no es calcula objectivament, tot ja està dat i beneït. Les cúpules dels dos partits estatals beneficien sempre les comunitats on tenen els graners dels vots. El PSOE beneficia sempre Andalusia i Extremadura i el PP les Castelles i Múrcia i, a partir d’aquí, se cerca una equació matemàtica que els doni els resultats que volen. Les poques pistes que ha donat Rajoy van dirigides a les Castelles. Aquí n’hi 13 que cobren i 3 que finançam.

P. J. P.: Primerament, aquesta tensió territorial no només és pròpia d’Espanya, i això ho explicava el comissari europeu de pressupostos. Segonament, està bé dir que tothom té responsabilitats. La darrera reforma del finançament la va fer el partit socialista. S’ha de reivindicar un nou règim , un nou model dins el conjunt d’una Espanya federal.

Estat federal

Creis què és possible un estat federal?

T.S.: Puc comprendre que dins el PSOE, sobretot els perifèrics com el PSC, ara ja no tant, i el PSIB tinguin un discurs federal i creguin molt en el federalisme. Els altres no hi creuen. No en tenen necessitat, ells detenen el poder. Hi sortiran perdent. Per exemple, quines són les primeres paraules que diu Susana Díaz quan parla de Catalunya? Diu: 5.000 milions d’euros menys per a Andalusia. Vós creis que amb aquesta gent es pot parlar d’un estat federal? És que aquí vivim una il·lusió d’una cosa que es diu Espanya, que realment no és Espanya, són determinats partits, un més que l’altre, que per damunt la ideologia posen el nacionalisme espanyol, i el nacionalisme espanyol és el nacionalisme més radical i excloent. És el que ho vol controlar tot. Al PSOE li puc concedir el benefici del dubte amb la voluntat federal i del PSIB li puc dir que no en tenc dubte, perquè conec el tarannà de la presidenta Armengol, però la resta del PSOE mesetari i del sud no hi entrarà mai, perquè ningú vol renunciar als privilegis que té.

P.J.P.: En discrep per una raó...

T.S.: Un afegit i acabat. I encara que vosaltres, el PSOE, us posàssiu d’acord i ho volguéssiu fer, us puc assegurar que el PP mai entrarà en aquest joc, perquè el PP hi és per defensar les essències del nacionalisme, i això ho sé bé.

P.J.P.: Jo al PP no el conec tan bé com vós. El partit socialista és l’únic que ha fet propostes de diferents federacions del PSOE sobre el model federal. Per exemple, la federació andalusa que presideix Susana Díaz ha produït un bon document.

T.S.: Molt fluixet.

P.J.P.: Després n’hi ha un altre, que va fer Joaquín Araujo. A mi m’agradaria que em digués on hi ha un altre partit que hagi fet un document que convida a la reflexió. Enmig de la nostra tensió, que jo crec que és positiva.

T.S.: Tenc la certesa moral que la resta de forces polítiques no estaran d’acord amb això.

P.J.P.: En el Congrés dels Diputats s’ha parlat d’una Espanya federal. El senyor Rubalcaba, amb tots els seus pros i contres, també ha expressat aquesta idea.

T.S.: Estau parlant d’un jacobí.

Construcció d’Europa

P.J.P.: Vós deis que no hi ha hagut res? Sí, el problema és que Espanya, com a país, necessita i necessitarà anar cap a aquest model federal. Ens costarà, és vera. Per exemple, jo tenc aquesta tendència a comparar molt amb Europa. Europa duu 50, 60, 70 anys en construcció, nosaltres en duim 35 i jo no vull tirar la tovallola. Crec que hi ha un espai on acabarem arribant a aquest model.

T.S.: No podem comparar la construcció europea basada en tractats internacionals amb una confrontació interna dins un estat. És totalment distint. Una cosa és el diàleg entre estats per arribar a acords, i l’altra és la comunicació dins un estat.

Política Fiscal i Financera

T.S.: El Consell de Política Fiscal i Financera com està estructurat? Això molta gent no ho sap.

P.J.P.: Un 51% el controla l’Estat i un 49%, els territoris.

T.S.: No, 19 vots de les comunitats autònomes. L’Estat, 19 vots més. Primera votació per un sistema de finançament autonòmic; majoria de dos terços. Si és així, va endavant. Si no va bé, majoria simple. Al govern de torn li basta el vot favorable d’una comunitat autònoma per imposar un sistema de finançament autonòmic. Creis què això és federalitzable?

P.J.P.: Jo ho vull federalitzar i crec que no ens quedarà cap més remei que fer-ho.

Sobirania fiscal

Sobirania fiscal única de l’Estat?

T.S.: No. És clar.

Sobirania fiscal compartida amb les comunitats autònomes?

P. J.P.: Jo m’ajust a allò que he dit.

Independència fiscal?

T.S.: Ho tenc ben clar. Anar avançant en quotes de sobirania i, llavors, acabar amb una sobirania total i poder decidir allò que volem ser, si és el dret de l’autodeterminació.

P. J.P.: Jo dic: reformar el sistema de finançament, reformar el Règim Especial, el reconeixement de la insularitat, una reforma federal de l’Estat que nosaltres reclamam des de fa anys.

T. S.: I que no aconseguiu.

P.J.P.: A poc a poc. És a dir, jo entenc que les coses s’han de fer demà. Vivim un moment de superposició de crisis, jo crec que hem perdut deu anys.

T.S.: Us definiré una mica el tema d’Espanya.

P.J.P.: [Riu] Indefinible.

T.S.: No, no, una part. El govern que ha tingut més poder dins Espanya ha estat el de Felipe González el 1982. El ministre que feia més por a tothom era Boyer i, en una reunió amb comunitats autònomes, un subdirector general es va aixecar i li va dir: “Señor ministro, esto no es posible, está usted equivocado”. El govern que ha tingut més poder, 202 escons, i un subdirector general, que era un funcionari de carrera, li diu això. Aquesta estructura d’estat, que és la que controla el govern, la que controla la justícia, que està molt lligada amb els poders econòmics, no permetrà moure res.

P.J.P.: No vull entrar en aquest debat. Hem de continuar lluitant.

L’article 155

S’hauria d’eliminar aquest article?

T.S.: No hauria de ser a la Constitució. Ara també hem de saber per què l’hi varen posar. Perquè si parles amb ponents constitucionals t’ho reconeixeran. Sabeu quin nom li varen posar? Clàusula Company. El 155 és un quist dictatorial dins la Constitució.

P.J.P: Això és un altre debat.