Podem Andalusia sospesa trencar amb Pablo Iglesias
Teresa Rodríguez busca aliar-se amb els afins a Errejón a la comunitat
SevillaLes relacions entre Pablo Iglesias i Teresa Rodríguez, líder d’Endavant Andalusia, són tenses des de l’inici dels temps. Si bé el nucli dur de Podem prové d’Esquerra Anticapitalista, aquell corrent intern que mai va quallar a IU, el mateix Iglesias, Íñigo Errejón i tants altres van tancar aquella etapa ideològica per alinear-se, amb més o menys matisos, en un vessant pragmàtic en què el progressisme no fos incompatible amb la transversalitat que demanaven les veus trencades del 15-M. Rodríguez i Iglesias van coincidir breument a Brussel·les com a eurodiputats d’una força política que aspirava a tot i que a poc a poc s’ha diluït en faccions. L’últim episodi d’aquesta trama es forja a Andalusia, on Rodríguez, diputada autonòmica i secretària general de la filial de Podem, pretén finalment crear un partit nou i independent.
La idea és, segons un informe intern d’Endavant Andalusia, propiciar un “subjecte independent” que es confederi amb la resta de corrents d’esquerres de l’Estat, rebutjant frontalment aliances amb partits “del règim” com el PSOE i buscant una narrativa política “totalment independent”, que es traduiria a la vegada en autonomia plena. Per aconseguir-ho, el bàndol de Rodríguez pretén sotmetre la iniciativa a votació a principis d’octubre i convertir-la en una resolució vinculant en la tercera assemblea general de Podem Andalusia.
Tanmateix, hi ha diversos problemes. El principal és la incògnita sobre el suport que la família anticapitalista té a la comunitat. Rodríguez aspira a recollir adhesions en el flanc dels afins a Íñigo Errejón, moviment entre absurd i fantasiós, ja que l’errejonisme a Andalusia ha quedat reduït a la mínima expressió i a més va confrontar amb especial virulència amb l’equip de Rodríguez quan Podem es va presentar per primer cop a les autonòmiques del 2015. Però la líder s’aferra a l’exemple de Més Madrid i a l’idil·li entre Errejón i l’exalcaldessa de la capital Manuela Carmena com a prova que qualsevol matrimoni és raonable si la necessitat urgeix. D’altra banda, Rodríguez i el seu clan han utilitzat sovint un tipus de discurs nacionalista per apuntalar aquest anhel de secessió, encara que tampoc quedi clar que l’esperit col·lectiu andalús, ni tan sols el més trencador, se senti còmode amb aquest vestit.
Un altre obstacle té a veure amb la imatge. Fonts de Podem a Andalusia afirmen que, si prosperés la ruptura, seria José María González, Kichi, l’alcalde de Cadis i parella de Rodríguez, qui assumiria la secretaria general de Podem Andalusia, de manera que es reproduiria l’esquema de tipus peronista que ja representen al Congrés Pablo Igleisas i Irene Montero, en un maridatge sense precedents en la política espanyola, on mai abans companys sentimentals s’havien assegut junts a l’hemicicle compartint el comandament d’una formació amb cert pes i d’aires iconoclastes (el cas de Felipe González i Carmen Romero no és comparable).
Batalla legal
Finalment, emergeix un inconvenient de caràcter legal. L’embolic de documents és tan gran que ningú sap del cert què estableix el marc jurídico-organitzatiu de Podem Andalusia en relació a l’eventualitat d’una escissió. Els partidaris de Rodríguez consideren que l’executiva de Podem a l’Estat no té res a dir-hi, però no seria estrany que en les pròximes setmanes es plantegi una batalla tècnica des de la cúpula estatal del partit lila.
Andalusia, en qualsevol cas, respon a les mateixes coordenades que la resta de l’Estat en el que té a veure amb l’evolució de Podem: la corba del seu vot decreix (15 escons el 2015 i 11 -més sis d’Esquerra Unida- el 2018). Rodríguez, a més, exhibeix un discurs ortodox i poc innovador, i desperta antipaties fins i tot en altres sectors d’esquerres. Potser la marca andalusa és factible, tot i que és probable que funcioni millor sense ella.
