LA GOVERNABILITAT DE L’ESTAT

Un partit d’Esta(blishmen)t

Davant el fracàs de Pedro Sánchez en l’intent de ser president, l’esquerra balear ha creat un ‘modus operandi’ de valor inqüestionable

Sense el suport de Podem, Pedro Sánchez ha fracassat en l’intent de ser investit president. No és que no tingui amb qui pactar. Simplement, no se’n surt amb els pactes. Podem, soci prioritari segons paraules dels mateixos socialistes, el Partit Nacionalista Basc i Compromís, predisposat a donar suport a un govern de coalició, i Esquerra Republicana i Bildu, que tenien la intenció de facilitar-ho, li han dit que ho torni a intentar. Exàmens de setembre. Tots han coincidit a retreure-li que s’havia destorbat massa a negociar. En quatre dies no es pot enllestir un govern de coalició.

Hi ha hagut moments en la història recent que el PP tenia dificultats, algunes vegades insalvables, per trobar socis amb qui pactar. No és el cas dels socialistes, malgrat que les paraules de Pablo Iglesias que, “si obliga els espanyols a votar una altra vegada, no serà president d’Espanya mai” puguin semblar un malefici. O les de Gabriel Rufián en el sentit que per a setembre no pot garantir res. A Sánchez, el trident de la dreta li té posat un cordó sanitari, resultat de les disputes pel lideratge entre ells. No així la resta d’arc parlamentari que, gairebé íntegrament, li va donar suport a la moció de censura que el va fer president. Les 67 abstencions en la votació d’investidura expressen ben a les clares aquesta diferència. Són una invitació a continuar negociant.

No obstant això, Sánchez, en la seva primera intervenció en el debat, es va dedicar més a perseguir l’abstenció de la dreta que a convèncer els seus potencials socis. A aquests, els va arribar a dir que, si no es posaven d’acord per formar govern, sempre eren a temps de fer un “pacte d’investidura”. És a dir, em voten i ja arribarem a acords puntuals durant la legislatura. Sense adjectius. No sé quin estrany do deu tenir el senyor Sánchez, que va obligar la resta de líders, a uns i altres, en un moment o altre de les seves intervencions, a demanar-li respecte per als seus respectius votants. Estranya i única coincidència.

Temps i filtracions

El PSOE s’autoqualifica de partit d’Estat o de govern amb molts anys d’història que l’avalen, i té tota la raó. Això, sens dubte, és un fet irrefutable que condiciona el seu comportament. No seria major problema si no fos per un anglicisme que s’ha colat per enmig del seu alt sentit de responsabilitat: Esta(blishmen)t. Estat o sistema? De les múltiples filtracions que hi ha hagut de la negociació entre socialistes i confederals morats, cal quedar-se amb una: “No podeu tenir Treball (Ministeri). Sou inquietants per a la CEOE” (argument del PSOE davant la petició de Podem). La renúncia al Ministeri de Treball va ser la proposta in extremis d’Iglesias que va fer des del faristol per recompondre el pacte. Quan toquen campanes, senyal de festa.

Sentit paternalista. Els vells partits tendeixen al paternalisme. Aitor Esteban, del PNB, explicava gràficament a Iglesias que “el cel es conquista de núvol en núvol”, en al·lusió a la seva inexperiència en el poder. Fins i tot, Rufián li deia “entrin i demostrin que són millors i s’ho cobraran a les futures generals”. Sentit de marca. La tendència dels grans partits d’esquerres a allunyar-se del seu origen de classe els condueix a comportar-se com marques amb regles pròpies de la societat de consum. D’aquí el nerviosisme que els produeix que qualsevol altre els pugui prendre part del seu mercat natural. El sentit del temps. El temps ja no és un vector del diàleg, sinó un element de l’estratègia. S’utilitza per a esgotar la capacitat de resistència de l’adversari. Les filtracions s’empren per trencar la pausa necessària en qualsevol negociació. Dins de cada jove socialista hi ha un estrateg.

L’establishment ha paït malament la irrupció de noves formacions polítiques a les institucions, especialment l’esquerra d’Unides Podem, i el reforçament d’altres, com són els independentistes catalans. Però una i altres responen a moviments socials de considerables dimensions. No són simples marques, i això molesta. Seria depriment per a la gent, després de la frustrada investidura, arribar a la tessitura que a l’estat espanyol no és possible un govern d’esquerres. A Balears tenim experiència del contrari. Van ser el primer territori de l’Estat en què es va negociar i forma un govern multipartidista. L’any 1999, el primer Pacte de Progrés. Després n’hi ha hagut tres més, els actuals només amb partits d’esquerres.

Valor illenc

Les formacions dels pactes no han estat un camí de roses. Els partits més petits en les negociacions amb el partit gran pateixen. Sense anar més lluny, l’última negociació per a la formació de govern va provocar una important crisi interna a MÉS. Aquesta no va transcendir a la constitució del futur Govern per un sentit de responsabilitat i oportunitat. L’esquerra sap que només pot governar les Balears si ho fa conjuntament. Aquest és un camí que s’ha recorregut braç a braç i ha creat un modus operandi de valor inqüestionable. L’esquerra espanyola en un context de multipartits encara no ha trobat la manera de fer la primera passa que les faci arrancar.

En la crònica d’Iván Martín a la pàgina següent podem seguir la disputa entre el PSOE i MÉS per Menorca sobre la titularitat del Consorci de Residus i Energia i l’Agència Menorca Reserva de la Biosfera. Es parla de desconfiança i, fins i tot, de prepotència. I això ens condueix a una altra situació mal resolta en la relació entre els partits grans i els menys grans: la notorietat. En essència, aquesta no és qüestió numèrica que es pugui reduir a càrrecs o cadires. Maliciosament se simplifica el debat polític de l’esquerra en un simple repartiment de llocs. La notorietat s’aconsegueix en l’exercici d’aquelles responsabilitats en què un ho pot fer bé, en aquells camps en què la societat et situa com a perfil idoni pel teu discurs polític o per les teves experiències prèvies. Això implica generositat.

No és un concurs de mèrits, encara que parlem de mèrit. És un principi molt més simple. Al partit gran li anirà bé en la mesura que als seus aliats els vagi bé, perquè al conjunt li anirà millor. Engrandir les bases. En el debat d’investidura, aquest principi ha brillat per la seva absència.