LES CONSEQÜÈNCIES DEL 4-M
Política 09/05/2021

La metamorfosi d’Ayuso

La presidenta madrilenya ha passat d’acumular ficades de pota a treure rèdits de les ocurrències

4 min
Isabel Díaz Ayuso.

MadridHi ha un abans i un després en els primers dos anys del mandat d’Isabel Díaz Ayuso: el 21 de gener del 2020. A les portes de la pandèmia, quan el virus encara era un problema xinès, la presidenta madrilenya va anunciar per sorpresa en una reunió del consell de govern el nomenament de Miguel Ángel Rodríguez -conegut popularment com a MAR- com a cap del seu gabinet. No feia ni mig any que s’havia instal·lat a la Puerta del Sol, on hi ha la seu del govern madrileny, i la decisió va caure com una galleda d’aigua freda per als que llavors eren els seus socis de coalició: Ciutadans. Significava l’entrada del seu estrateg electoral i l’home rere la reunificació de la dreta que va aconseguir l’expresident espanyol José María Aznar. “Això ho faig perquè és la meva estratègia a quatre anys”, va deixar anar Ayuso davant de les crítiques dels taronges.

El partit d’Inés Arrimadas no va dubtar en responsabilitzar MAR de la decisió precipitada de convocar eleccions el 4 de maig. “Portava un any preparant-la per prémer el botó de les anticipades. Ayuso estava perduda i amb ell ha aconseguit treure titulars per enfrontar-se a Pedro Sánchez”, explica un exmembre de l’equip de govern de Ciutadans. L’aposta era arriscada, però dimarts Ayuso va recollir els fruits de la metamorfosi que ha experimentat l’últim any de pandèmia: de ser una presidenta que no deixava d’acumular ficades de pota a treure rèdits de les ocurrències. Així ha captivat gairebé un milió més d’electors: ha passat de 719.852 vots fa dos anys a 1.620.213, cosa que suposa més del doble de diputats.

La sorpresa de Casado

Poc comptava Pablo Casado que la candidata a qui va escollir a l’últim moment el 2019, gairebé perquè no li quedaven més opcions, acabaria convertint-se en la líder que pot amenaçar la seva trajectòria a nivell estatal. Ayuso, afiliada al PP des dels 27 anys, bregada en les tertúlies de segona divisió -on havia coincidit amb Pablo Iglesias- i amb l’estigma d’haver portat la xarxa social del gos d’Esperanza Aguirre, va acceptar el que llavors semblava una missió suïcida i va obtenir el pitjor resultat històric del PP a la Comunitat de Madrid. Però una carambola del destí la va portar a la Puerta del Sol. Tot i la victòria del socialista Ángel Gabilondo -que acaba d’anunciar que tampoc recollirà l’acta de diputat pels mals resultats-, no va caldre un tamayazo com el 2003: Vox la va salvar, i serà altre cop el partit ultra qui ara li tornarà a donar els vots per governar almenys fins al 2023.

Ayuso va començar a governar caçada per les polèmiques. Les sortides de to marcaven els titulars: va defensar beques per als nens que encara no havien nascut i les cues de cotxes o alertava que Podem ocuparia el pis de qualsevol persona. També fugia del difícil llegat de les que van ser les seves mentores: Aguirre i Cristina Cifuentes. Un any després ja no té por de mencionar-les -Aguirre va assistir al míting de tancament de campanya i va imposar diumenge passat una medalla a Cifuentes- i les polèmiques ja no són fortuïtes. Com el dia en què durant les protestes per l’empresonament del raper Pablo Hasél va ensenyar una llamborda a l’Assemblea de Madrid i, encarant-se a la portaveu d’Unides Podem, va dir: “Ara només ens faltava ovacionar la festa de nenets que es manifesten per un delinqüent que té menys art que qualsevol dels que som aquí amb dos cubates en un karaoke”.

Un missatge optimista

L’esquerra madrilenya està intentant digerir des de dimarts a la nit el perquè de la victòria fulgurant del PP. Mentre que alguns s’han aferrat a seguir criticant el seu electorat, fins i tot insultant-lo -la vicepresidenta primera del govern espanyol, Carmen Calvo, va assegurar “que per a un socialista és difícil parlar de canyes, ex i escopinyes” i l’exdirigent de Podem Juan Carlos Monedero va dir que “els que guanyen 900 euros i voten la dreta no semblen Einstein”-, des de Més Madrid fan una crida a intentar entendre “l’ànim social” que ha mogut els ciutadans que han votat Ayuso per sobre de les sigles del PP. Íñigo Errejón reconeixia que Ayuso havia entès “la necessitat de la gent d’optimisme i de futur”. El seu crit de llibertat o de “viure a la madrilenya” ha sigut, en definitiva, una crida a la diversió.

Expert en polaritzar, MAR ha aconseguit camuflar les morts als geriàtrics madrilenys per no permetre que la gent gran fos atesa en hospitals, amb una estratègia de confrontació constant amb la Moncloa. Sánchez va donar la imatge que Ayuso buscava acceptant una reunió d’igual a igual tenyida de banderes de la Comunitat de Madrid i d’Espanya. El ja cèlebre “Madrid és Espanya dins d’Espanya” va ser una mostra més del nacionalisme identitari, nodrit del centralisme de la capital espanyola, que ha alimentat els últims dos anys.

Però la presidenta madrilenya també ha sabut crear el seu propi perfil de portes endins marcant el pas a l’estratègia de Casado. No va acceptar a la primera que l’exportaveu de Cs al País Valencià, Toni Cantó, fos a la seva llista. “És que jo soc molt manaire”, va deixar caure en una entrevista en un horari de màxima audiència. Tampoc ha convidat cap baró del PP als seus mítings de campanya. Ayuso va per lliure però sempre acompanyada del seu fidel escuder, MAR. Caldrà veure si la pròxima fita que es posa és l’estatal, tot i que a l’Espanya de la política accelerada, en dos anys es pot passar del zenit a l’infern.

stats