Un pacte entre la fiscalia i els acusats tanca l’època del “Tot és ETA”

Només dos dels 47 acusats de mediar entre la cúpula terrorista i els presos quedaran privats de llibertat

El macrosumari 11/13, pel qual es jutjaven ahir a l’Audiència Nacional 47 persones acusades de formar part de l’anomenat “front de presons” d’ETA serà l’últim gran judici afavorit des de la línia argumental del “Tot és ETA”, una estratègia ideada pel jutge Baltasar Garzón que durant diverses dècades ha estès la responsabilitat de l’acció d’ETA a diferents capes de la societat basca i, més concretament, a algunes organitzacions civils relacionades amb l’esquerra abertzale. Aquest dilluns tocava el torn d’advocats, metges i professionals diversos que han treballat en la solidaritat i en l’ajuda als presos de la banda terrorista, igual que fa 21 anys en el macrosumari 18/98 va tocar, entre d’altres, als periodistes del ja desaparegut diari Egin.

A diferència del que havia passat fins ara, la majoria dels que dilluns van seure al banc dels acusats no hauran d’entrar a la presó després que la fiscalia rebaixés molt substancialment la seva acusació. Només els advocats Arantza Zulueta i Jon Enparantza hauran de complir al voltant de cinc mesos de presó. Les acusacions particulars exercides per l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i Dignitat i Justícia no van qüestionar la posició de la fiscalia, de manera que el gran risc que comportava aquesta fórmula de pacte entre defenses i ministeri públic va superar l’últim escull.

Per trobar un precedent d’un acord similar cal retrocedir fins al gener del 2016, quan es van jutjar les direccions dels partits il·legalitzats Batasuna, ANB i Partit Comunista de les Terres Basques (PCTB). En aquella ocasió cap dels acusats va entrar a la presó.

Reconeixement del delicte

El pacte ha obligat els acusats a assumir els fets que se’ls imputen; és a dir, el reconeixement de la seva pertinença al front de presons d’ETA i que van actuar sota les directrius de l’organització armada per dirigir el col·lectiu de presos i garantir la cohesió després del cessament definitiu de la seva activitat l’octubre del 2011. Tots els acusats van assumir ahir l’acusació amb un lacònic bai (sí, en euskera).

És evident que aquest acord propiciat per la fiscalia, com el que es va produir el 2016, obeeix al fet que ETA ja no existeix, que ha deixat les armes i s’ha dissolt. Fa, per exemple, deu anys, i no diguem ja vint o trenta anys, hauria sigut impossible un pacte d’aquestes característiques. Ni la fiscalia ho hauria proposat, ni els acusats, segurament, ho haurien acceptat. Quan es pregunta si l’anomenat “conflicte basc” està avançant pel bon camí, el que ahir va passar a l’Audiència Nacional és un bon exemple que, si més no, ha entrat en una nova dimensió.

El fet que totes aquestes persones no hagin entrat a la presó és vist per una part de la societat basca com un pas endavant en el procés de pau i en l’enfortiment de la convivència a Euskadi, que segueix avançant. A més, posa fi al cicle de macrojudicis, que s’havia convertit en un focus de crispació social.

Ara queda pendent la qüestió del reconeixement de les víctimes, d’una banda i de l’altra, i la qüestió dels presos, tasques que no estan sent de fàcil resolució perquè cadascú lluita per la supremacia del seu relat sobre el que ha passat a Euskadi en els últims seixanta anys. I aquí, a diferència del que va passar ahir, les posicions continuen enquistades.

El trasllat a presons basques

Ibon Meñika, un dels 47 jutjats, aprofundia en aquesta qüestió, en la necessitat de facilitar una “agenda de solucions” amb caràcter general, més enllà del seu cas concret, que inclogui necessàriament la qüestió dels presos d’ETA i com a mesura urgent el seu trasllat a presons basques. Una idea que comparteixen la majoria de la societat basca i gairebé totes les forces polítiques d’Euskadi, amb excepció del PP, com es va poder veure dissabte a Bilbao en una manifestació a la qual van acudir 50.000 persones.

El secretari de Memòria i Convivència del govern basc, Jonan Fernández, va posar en valor que en l’acord assolit a l’Audiència Nacional hi hagin participat “fiscalia, associacions de víctimes i encausats”. Per a Fernández, aquest “punt de trobada” pot fer servei al camí de la convivència i convertir-se en una “bona referència per a altres persones i àmbits”, en referència a la situació dels presos.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF