PERFIL

El Boss del regionalisme mallorquí

Jaume Font, que ha anunciat que deixa la presidència d'El Pi, és un provocador veterà de la política

Jaume Font, en un acte de campanya. / ISMAEL VELÁZQUEZ

Jaume Font (sa Pobla, 1961) es pren les intervencions al Parlament balear com un joc. Li agrada provocar i hi té traça; fa 37 anys que es dedica a la política, des que va entrar de regidor al seu poble per Convergència Poblera. Qui fins ara era el líder d'El Pi està orgullós de com parla, de com desplega els arguments amb un llenguatge volgudament col·loquial. N'està tan satisfet que, fins i tot, en un acte de l'última campanya per a les eleccions autonòmiques, va presentar el disc Greatest Hits: una recopilació del que ell considera les seves millors intervencions al Parlament.

A la caràtula del disc se'l veu a ell d'esquena amb una jaqueta de pell, copiant descaradament la del Greatest Hits de Bruce Springsteen –un cantant al qual a la seva família tenen afició. Però allà on el Boss nord-americà cantava Born in the USA, el Boss del regionalisme afirmava " lo primer és Balears, no són els altres". I és que aquest és l'estil de Jaume Font: reclamar la fi del tot inclòs "barater" –com si n'hi hagués d'altre–, utilitzar les ensaïmades en campanya i avisar, apocalíptic, que podrien "prohibir les matances". Sense anar més lluny, tot just la setmana passada es presentava al Parlament amb una capsa d'Ubicaïna, un medicament inventat per fer que el Govern balear pressionàs l'executiu espanyol perquè actuàs per afrontar els problemes de les Balears.

Jaume Font dimiteix com a president d'El Pi

L'estil desvergonyit de Font, entre el populisme i el folklorisme, no li ha servit per fer arribar El Pi on hauria volgut, ni per ser clau per a la formació de Govern. Ja fa més de set anys que, amb Josep Melià, va presentar una formació que sorgia de la unió de la seva Lliga Regionalista i Convergència per les Illes, successora ideològica d'Unió Mallorquina. Però El Pi no ha aconseguit passar mai dels tres diputats al Parlament balear. I per això, tal com va explicar l'ARA Balears fa dos mesos i mig, el Boss del regionalisme va intentar fer un cop de volant. Però va calcular malament.

Font pretenia "ampliar les bases" d'El Pi i, a l'últim sopar de Nadal de la formació, va sorprendre els militants proposant un canvi de rumb per adaptar-se a una societat que també ha canviat. Pretenia que el partit superàs els 35.000 vots. "Hem de ser capaços d’entendre que lo nostro s’està transformant, i potser en tenim un concepte de fa 35 anys", deia, i obria la porta a fer servir altres idiomes a part del català, com el castellà. Amb els anys, i sobretot els últims mesos, s'havia anat enfrontant a l'ala d'El Pi més propera a Melià i al sobiranisme, que ell sempre ha considerat un fre electoral. Les declaracions del sopar de Nadal eren un desafiament a aquesta part del partit, que ha resultat que té més suports del que ell preveia.

Un veterà

Font sempre s'ha mantingut al bàndol conservador, però El Pi no és el primer partit que deixa. Si el 1983 era regidor de Convergència Poblera, el 1991 va entrar al Partit Popular, pel qual va ser batle de sa Pobla, senador, portaveu del grup popular al Consell de Mallorca i conseller de Medi Ambient del segon Govern de l'ara empresonat Jaume Matas. A Font també el varen esquitxar els escàndols de corrupció –el varen imputar el 2008 pel cas Pla Territorial–, però en va sortir indemne.

L'episodi més fosc de la vida política de Jaume Font és de quan encara era a Convergència Poblera. El 1989 el varen condemnar a vuit mesos d'inhabilitació per frau electoral: havia tramitat vots per correu els documents d'identitat de veïns morts. El Boss del regionalisme mallorquí sempre va dir que no sabia que els sobres que havia duit a Correus duien vots de ciutadans morts. Va dimitir de regidor, va complir la condemna i més tard va guanyar les eleccions per ser batle de sa Pobla. 

El febrer del 2011, Font, enfrontat amb José Ramón Bauzá –que ja no hi comptava per a les llistes electorals–, va deixar el PP. L'endemà mateix un home de la seva confiança va registrar oficialment la Lliga Regionalista, un dels dos partits amb què l'any següent es va crear El Pi.

"No em passa pel cap que no siguem decisius", deia Font el mes de maig a Pòrtol en un míting de campanya de les últimes eleccions. Però el que no li passava pel cap era una possibilitat tan real, que és la que va acabar sent. El regionalisme illenc és lluny de l'època en què la Unió Mallorquina de Maria Antònia Munar era decisiva. La fragmentació de la dreta també l'ha afectat i no s'ha pogut apropiar el centre polític. De fet, ha quedat molt lluny de fer-ho a les zones urbanes de Palma i la rodalia.

Però davant del nou fracàs que representa per a Font anunciar que deixa la presidència d'El Pi, s'obre una nova pregunta: el Boss del regionalisme mallorquí sabrà retirar-se i tornar a la cuina de Los Patos, el seu restaurant a Alcúdia? O aquest veterà amb gairebé quatre dècades d'experiència en la política professional continuarà, d'alguna manera, lligat a la política institucional?

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF