LA GOVERNABILITAT A L’ESTAT

La investidura i el diàleg s’obren camí en la tempesta

ERC supera els dubtes i ratifica un acord amb el PSOE que provoca una reacció histèrica del PP, Vox i Cs
La investidura i el diàleg s’obren camí en la tempesta

La jornada d’aquest dissabte tenia múltiples punts d’interès, de manera que va funcionar com una mena de carrusel radiofònic de quan els partits de Lliga es jugaven tots a la mateixa hora. Al final, però, la conclusió era clara: la investidura de Pedro Sánchez i, per tant, la promesa d’obertura d’una etapa de diàleg entre Catalunya i Espanya, tirarà endavant i es farà efectiva dimarts malgrat l’impacte de la decisió de la Junta Electoral Central (JEC) sobre el president Torra i Oriol Junqueras i malgrat també la declaració de guerra que li va fer la triple dreta.

I tan cert com que hi haurà govern progressista a Espanya és que serà un executiu amb enemics molt poderosos i combatut per terra, mar i aire, des del carrer i des dels tribunals, tal com van amenaçar ahir Pablo Casado i Santiago Abascal. Mentrestant, a Catalunya, JxCat i la CUP tampoc estan especialment interessats que la via oberta per ERC tingui èxit. Així, el cor de la nova majoria estarà format pel PSOE, Unides Podem, ERC i el PNB, una aliança que recorda el Front Popular del 36. La història, doncs, es repeteix, amb la diferència que avui dia la possibilitat d’un cop d’estat militar és remota per la inserció d’Espanya a la UE. Tot i així, els discursos de Casado i Abascal van tenir un fons de soroll de sabres innegable.

ERC confirma l’abstenció

La jornada va començar amb Pedro Sánchez recitant el seu nou vocabulari (“Diàleg”, “Conflicte polític”, “Via política”, “Deixar enrere la judicialització del conflicte”, “Deriva judicial” i “Taula de negociació bilateral”) mentre l’executiva d’ERC estava reunida a Calàbria per decidir si canviaven el seu posicionament. Mentre parlava Casado, Pere Aragonès va comparèixer per reafirmar que “la dreta i l’extrema dreta no ens mouran de la taula de negociació”. Primer match ball salvat.

A Madrid ningú dubtava que ERC no variaria el seu vot, però és cert que, amb la incògnita resolta, el debat va augmentar de temperatura amb les rèpliques entre Sánchez i Casado. El líder popular va sortir d’entrada amb tota l’artilleria i va advertir Sánchez que si no activava el 155 per forçar la destitució de Torra en cas que aquest desobeís la resolució de la JEC el denunciaria per “prevaricació”. Va ser el preludi d’un discurs duríssim, sense concessions, contra “un govern de malson amb comunistes, batasunos i colpistes”. “Quan es va fotre el socialisme constitucional?”, es va preguntar Casado parafrasejant Vargas Llosa, abans de sentenciar que aquest govern és una “moció de censura a l’Estat”.

Sánchez va respondre al to apocalíptic de Casado desdramatitzant el debat: “Aquí no es trenca Espanya ni la Constitució, només es trenca el bloqueig”, va dir abans de comentar amb sorna que, un cop liquidat el gir moderat del PP, potser havia arribat l’hora que Casado s’afaités la barba. Aquesta va ser l’estratègia de Sánchez contra el PP. Davant el catastrofisme desenfrenat de Casado, optimisme i tarannà zapateril barrejat amb punyals made in Redondo. D’aquesta manera aconseguia dues coses. D’una banda, posar encara més nerviosa a la bancada de la dreta, on Arrimadas no deixava de gesticular, i, de l’altra, traçar una frontera clara entre l’Espanya del bon rotllo (ell) i la del mal humor permanent (la dreta).

S’esperava amb expectació el torn de Santiago Abascal, que va començar just a l’hora en què els estómacs comencen a reclamar atenció. I tot i fer servir paraules gruixudes contra Sánchez com “Traïdor”, “Indigne”, “Mentider” i “Personatge sense escrúpols”, va fer l’efecte de ser més moderat que Casado.

Dades contra Vox

Amb ell Sánchez va utilitzar una estratègia diferent. Va aparcar la ironia i els riure’s per sota el nas per adoptar un to greu i desmuntar els arguments de l’extrema dreta amb dades com la reducció de la immigració irregular en un 50% des del desembre o el nombre insignificant de condemnes per denúncies falses en casos de violència de gènere. Això sí, cada vegada que podia recordava al PP que són els seus socis.

Pablo Iglesias va inaugurar el torn de tarda agraint a Sánchez el seu pacte de govern i agafant el trabuc contra la bancada de la dreta, un art que domina a la perfecció. “Molts dels seus votants saben que és fatxa, però prefereixen un fatxa educat que un de maleducat”, va etzibar a Abascal. A Iglesias li va correspondre el paper d’anar més enllà de Sánchez i va agrair la participació “d’alguns presos” per aconseguir l’acord, en referència a Oriol Junqueras.

Un altre dels moments esperats de la jornada va ser el torn de Gabriel Rufián, que va bascular entre els atacs i la dreta i els retrets a Sánchez pels seus constants canvis de discurs. Al final, però, va acabar amb un greu: “Sense taula de diàleg, no hi ha legislatura”. Sánchez, però, va obviar tots els retrets i es va limitar a agrair la predisposició d’ERC a facilitar el govern.

De la mateixa manera, a Laura Borràs li va retreure la coincidència amb el PP, Cs i Vox. L’estrena d’ Arrimadas com a nova líder de Cs va passar sense pena ni glòria, eclipsada per Casado i Abascal.

Mentre a Madrid la sessió transcorria entre cites cinematogràfiques d’Aitor Esteban, el flegmàtic portaveu del PNB, a Barcelona el Parlament vivia un nou debat d’alta tensió. La majoria independentista va aprovar una resolució de rebuig de la decisió de la JEC i en què es “ratifica” Quim Torra com a president. Però ningú sap a hores d’ara del cert què passarà si el Suprem no accepta les cautelaríssimes per aturar la inhabilitació. Tornen a sonar tambors d’eleccions, mentre el diàleg, fràgil i incert, s’obre camí enmig de la tempesta.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF