CARTES CREUADES

Una idea d’Espanya

No hi ha cap dubte que la qüestió catalana és per a tots els partits del bloc de centredreta l’eix al voltant del qual articularan la campanya

No hi ha cap dubte que la qüestió catalana és per a tots els partits del bloc de centredreta l’eix al voltant del qual articularan la campanya, tot i que amb alguns matisos. En el cas de l’extrema dreta de Vox s’explica per l’absència d’una altra proposta que no sigui la reivindicació d’un model d’Espanya que semblava enterrat, al mateix temps que justifica la seva existència precisament pel desafiament independentista. Sense aquest últim, el partit d’Abascal no hauria eclosionat amb la força que li auguren els sondejos, cosa que contribueix a retroalimentar aquest país en blanc i negre que vol vendre el secessionisme. Tot en ordre.

Per al PP i Ciutadans, la campanya no és monotemàtica atesa la importància que les dues forces polítiques atorguen també al capítol econòmic i fiscal, en què Vox naufraga. Però si Catalunya té tanta importància en aquesta confrontació electoral, tal com explica el coordinador de la campanya taronja, José Manuel Villegas, és perquè el que es dirimeix és “una idea d’Espanya”, cosa que transcendeix les fronteres de Catalunya. Els populars neguen el monocultiu. L’economia i Catalunya “són temes complementaris”, i el seu vicesecretari d’organització i estrateg, Javier Maroto, també posa l’accent en temes com l’educació, la sanitat i les infraestructures. Però, certament, l’aplicació de l’article 155 a Catalunya “durant el temps que resulti inexcusable” és la primera de les 500 mesures del seu programa electoral. Per alguna cosa deu ser.

Que el PSOE intenti restar importància al pols de Quim Torra i els seus argumentant el cansament d’una societat per un conflicte que s’arrossega des de fa set anys no deixa de ser una estratègia per esquivar una qüestió que li crea una incomoditat manifesta, malgrat compartir l’esgotament generalitzat dels ciutadans, que no desinterès. La interpel·lació respecte a futurs i hipotètics indults en cas que els avui jutjats al Suprem siguin condemnats genera a les files socialistes el fastigueig de qui sap que potser haurà de recórrer a l’independentisme al Congrés. Però no només perquè els socialistes sempre han guanyat les eleccions generals amb triomf a Catalunya. Cal recordar que la segona legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero només va ser possible gràcies als 25 escons catalans.

El fet que ni el PP ni Cs tinguin aquesta hipoteca els allibera per poder convertir el desafiament secessionista en una de les forces tractores de la campanya. L’elecció de Cayetana Álvarez de Toledo i d’Inés Arrimadas per encapçalar les candidatures per Barcelona dels seus respectius partits és una declaració d’intencions, això sí, amb resultat electoral més que limitat si tenim en compte l’últim i qüestionat sondeig del CIS.

En tot cas, si alguna cosa ha demostrat el PP ha sigut la capacitat de sumar fins i tot majories absolutes sense el suport del vot a Catalunya, un territori on no poques vegades ha corregut el risc de convertir-se en força extraparlamentària. Que José María Aznar, una de les bèsties negres de l’independentisme tot i les seves antigues aliances amb una Convergència de la qual no queda cap ombra, hagi escollit Catalunya per arrencar els seus mítings és indicatiu de la influència que exerceix el missatge sobre la unitat d’Espanya.

Els resultats ho diran